Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Temps de brots i germinats

És primavera, moment ideal per iniciar-nos en la pràctica dels brots i dels germinats: en aquesta època de l’any, les llavors tenen tantes ganes de créixer que, amb una simple ajuda per part nostra, ens ompliran la cuina de verd i de vida. És una feina que està a mig camí entre la del pagès, la del jardiner i la del cuiner: o potser les implica totes tres a petita escala. Confiem en les nostres capacitats i donem-li la volta a la llei de Murphy: com que pot anar bé, anirà bé.

En entrades anteriors, hem parlat de com fer germinats de fenigrec i germinats de blat. En els germinats, ens mengem la “planta” sencera. Però avui m’agradaria reivindicar els brots (algunes persones en diuen “microverds” o “microgreens”): en aquest cas, només ens mengem la tija i les fulles, mentre que l’arrel, que queda enterrada, la descartem. De fet, ja vam parlar dels brots tendres de xia. En aquella ocasió, vam optar pel que s’anomena un cultiu hidropònic, consistent a fer créixer les llavors simplement amb aigua. El cultiu hidropònic és molt còmode i net, però té l’inconvenient que les llavors creixen fins a un cert punt, i després s’estanquen. Per anar més enllà necessitem alimentar-les amb una mica de terra.

Una mica: n’hi ha prou amb un dit de terra de qualitat que col·locarem al fons d’una safata de plàstic o d’un plat de terrissa. Ruixem la terra amb aigua i a continuació hi distribuïm les llavors que vulguem (l’únic requisit és que siguin ecològiques). Segons la meva experiència, les més ràpides i fàcils de germinar són la mostassa (la number one), la ruca, els créixens, els raves, el trèvol i la xia. D’altres van molt més lentes, com ara el julivert, l’alfàbrega o la pastanaga.Si voleu, podeu posar una capa prima de paper higiènic entre la terra i la llavor, com apareix a la fotografia. Potser és una mica més net, però no és necessari:Ara hem de reproduir a casa les condicions naturals idònies perquè una llavor creixi. És a dir, proporcionar-li humitat i foscor. Durant els primers dies:

  • les ruixarem amb aigua (amb ajut d’un esprai) dos cops al dia
  • les mantindrem tapades (però no de manera hermètica: que puguin respirar) en un armari fosc i temperat

I així durant 3 o 4 dies. Només hem de vigilar que no es quedin ni eixutes ni entollades. Un terme mitjà.

Quan els brots ja hagin crescut un dit, els exposem a la llum (no al sol directe). I seguim amb el nostre ritual de regar-los un o dos cops al dia (a mesura que van creixent, cada vegada requereixen menys aigua).

Quan vulguem, ja podem tallar els brots i consumir-los directament. No cal ni rentar-los ni desar-los a la nevera. Aquí teniu uns exemples.

Brots de ruca:Brots de mostassa:Brots de créixens:Germinats de rave:Germinats de mongeta mung:Germinats d’alfals:L’únic risc d’entrar en aquest món és perdre la xaveta, com em passa a mi cada inici de primavera. No hi ha espai a la cuina per contenir tots els meus brots i germinats:

Com resistir-se a l’encant de veure créixer aquestes plantetes? En pocs dies fan una estirada inaudita, ben amunt, buscant la llum i la vida. Pura màgia, o pura bilogia, no ho sé. En tot cas, és un privilegi tan gran que, quan algú se’m queixa de falta de temps, l’únic que se m’ocorre és mostrar-los aquesta foto:

Anuncis


Pesto de ruca

Tant que costa de trobar ruca fresca a les botigues, i en canvi a casa –ni que sigui plantada en un test a la terrassa– creix desaforadament. Això provoca que, en alguns moments, la producció superi la demanda. Si és el vostre cas, i ja us heu atipat de menjar-la amanida, proveu aquesta recepta: un pesto diferent, amb aquell punt amargant i picant que, sense ser excessiu, a certes persones ens entusiasma. Una injecció de clorofil·la, sol i terra.

Necessitem:

  • un bon manat de ruca fresca
  • unes fulles d’alfàbrega fresca
  • 3 grans d’all
  • 3 grapats d’ametlla marcona
  • 1 llimona (la pela i el suc)
  • parmesà ratllat (al gust)
  • oli
  • sal

Amb l’ajut d’un processador, piquem les ametlles i l’all (si voleu, abans podeu torrar lleugerament les ametlles en una paella, en sec).Tot seguit, hi incorporem:

  • el suc de la llimona
  • la pela tallada a bocins
  • la ruca (neta i seca)
  • les fulletes d’alfàbrega (netes i seques)
  • el parmesà ratllat
  • sal

Anem incorporant l’oli i triturant-ho fins a obtenir una pasta cremosa (no cal que sigui fina del tot).Ho barregem amb la pasta que tinguem a mà:Ho servim acompanyat d’alguna verdura que contrasti cromàticament amb el verd de la ruca. Per a aquesta ocasió, he triat uns daus de carbassa al forn.Aquesta recepta és tot un món per explorar: podem anar més enllà del típic pesto d’alfàbrega, i també més enllà de la pasta. Si us sobra salsa, podeu fer-la servir per sucar un entrepà (amb uns talls de tomàquet i formatge fresc al mig) o per acompanyar unes barretes de polenta (com es pot apreciar a la foto, en aquest dinar fet de sobralles i retalls):La història va començar amb un test al balcó, amb una ruca encara tímida:Va continuar en un racó de l’hort, amb la ruca escabellada, competint amb la menta i els alls per la mica d’espai vital:I va acabar al plat convertida en pesto… Sic transit gloria mundi.