Aquests dies, recorrent les muntanyes de l’Anoia, m’he adonat que el romaní és arreu. Encara que ja ha passat l’època de la florida, ara les mates treuen uns brotets tendres meravellosos. Us proposo de macerar-los en una base d’oli que després ens servirà per amanir el que vulguem, des de la torrada de l’esmorzar fins a unes patates acabades de sortir del forn.
Només necessitem:
- Brots tendres de romaní
- Oli d’oliva
Quan sortim a caminar per la muntanya, aprofitem-ho per collir unes branques de romaní. Hem de fixar-nos que siguin ben verdes i tendres, i que es trobin en un espai net (sense carreteres ni camps de cultiu a prop).
Un cop a casa, rentem el romaní amb delicadesa i l’estenem sobre un drap perquè s’assequi a l’aire.
Quan estigui sec, anem introduint les branquetes en una ampolla de vidre. Quantes? Depèn dels gustos personals. A mi m’agrada carregat, que es noti clarament el gust de l’herba, per això l’atapaeixo al màxim. 
Ara acabem d’omplir l’ampolla d’oli, de manera que el romaní quedi totalment cobert. En cas d’alguna branca rebel que tregui el nas, l’enfonsem amb l’ajuda d’un pal.
L’etiquetem i la desem a l’armari de la cuina, un mínim de dues setmanes i un màxim de quatre. Algunes persones la deixen “a sol i serena”, és a dir, la col·loquen a la intempèrie durant uns quaranta dies. Com que aquest oli és per amanir, i no per a ús cosmètic, jo m’estimo més evitar-li el sol, ja que els greixos són molt inestables i de seguida ranciegen. Per això trio el sistema de l’armari fosc. 
Transcorregut el temps de maceració, colem l’oli en un altre pot de vidre. Aquesta és la part més antipàtica de la recepta, perquè així que badem la cuina queda empastifada d’oli. Per evitar-ho, una idea és ajudar-nos d’un embut, a l’interior del qual podem encaixar el colador. Quan tinguem una mica de pràctica no ens caurà ni un regalim.
Tot i que el romaní fa bonic a l’ampolla, jo prefereixo colar-lo i descartar-lo per evitar risc de floridures. A mesura que anem gastant l’oli, les branques més altes sobresurten: com que estan humitejades i estovades, poden podrir-se fàcilment.
Aquestes dues setrilleres de la fotografia contenen exactament el mateix oli, amb la diferència que en el de la dreta hi vaig macerar romaní durant dues setmanes: va quedar ple de clorofil·la, de sol i d’essència aromàtica. Si el color us sorprèn, espereu-vos a tastar-lo.
Quan vaig aprendre a fer aquest oli, la recepta original proposava d’afegir-hi també uns grans d’all. Confesso que no m’acabava de fer el pes, ja que la fortor de l’all resultava tan invasiva que anul·lava el toc floral del romaní. Per cert, hi ha altres plantes aromàtiques que també enriqueixen l’oli amb el seu perfum. Podeu provar de fer oli d’alfàbrega, de farigola o de fonoll. I a sucar-hi pa!
Farigola i Cúrcuma 