Aquest és un plat tranquil. Tranquil en el sentit que sempre queda bé, encara que substituïm uns ingredients per uns altres o que alterem les proporcions. A diferència de la rebosteria, que demana una exactitud matemàtica en les mesures, amb els plats de cullera de tota la vida ens podem relaxar. Perquè gairebé tots tenen el mateix origen: anar abocant en una cassola allò de què disposem, sense patir ni encara menys seguir una recepta. Ara que és primavera, per exemple, és molt possible que tinguem a mà carxofes, pèsols, faves i cebes tendres, tot fresc, de temporada i, amb una mica de sort, de proximitat. I per què no incloure-hi, a la manera tradicional, un bocí de carn de porc (un tall de cansalada o unes rodanxes de botifarra)? Afegint-hi només un xic de carn de qualitat obtenim un resultat esplendorós. Ras i curt: aquesta entrada és una declaració d’amor als plats de cullera de tota la vida.
Com és sabut, els plats de cullera són més gustosos l’endemà. Per tant, quan ens hi posem, és aconsellable preparar una cassola generosa. Amb les quantitats que indico, s’obtenen unes 4 racions:
1 ceba tendra grossa (de la qual aprofitarem el tronxo verd)
4 carxofes (de les quals també aprofitarem els tronxos)
2 grapats de pèsols frescos amb tavella (es poden substituir per faves)
1 patata grossa
3 tomàquets de penjar (o una conserva de tomàquet de qualitat)
Tot i que no és imprescindible, val la pena infusionar el safrà en un dit d’aigua calenta durant mitja hora com a mínim (i 4 hores com a màxim).
No hi ha dubte que el més laboriós d’aquest plat és preparar les verdures. Som-hi.
1. Pelem la ceba i la tallem grosseta.
2. Desgranem els pèsols (o les faves). Per cert, hi ha res de més bonic que una germandat de pèsols, tots en fila índia?
2. Abans de triar les carxofes, preparem un bol amb aigua i mitja llimona escorreguda on les anirem abocant per evitar que s’ennegreixin. Si no sabem triar carxofes, val la pena aprendre’n mirant una persona que en sàpiga. Bàsicament, es tracta d’arrencar les fulles exteriors, tallar la part superior, tornejar-les amb un ganivet de serreta, obrir-les a quarts per extreure’ls el pelets i, finalment, tallar cada quart en dues o tres parts.
3. Pelem la patata i l’escantonem. D’aquesta manera, cada bocí s’impregna millor dels sabors.
4. Pelem els tomàquets i els tallem grosserament.
Si ho tenim tot a punt, engegar el plat serà bufar i fer ampolles:
D’una banda, posem a bullir aigua en un pot.
De l’altra, triem una cassola amb força capacitat i hi aboquem un bon raig d’oli d’oliva. Comencem a saltar els ingredients, esperant uns pocs minuts abans d’incorporar el següent. No busquem caramel·litzar ni enrossir, o sigui que anem per feina:
Ceba.
Després d’uns minuts, carxofes.
Després d’uns minuts, tomàquet.
Després d’uns minuts, pèsols, patates i botifarra a rodanxes.
Una bona remenada, i ara els condiments: llorer, pebre vermell, safrà (amb l’aigua on s’ha infusionat), canyella, anís, farigola, menta.
Ho reguem amb l’aigua bullint i ho salem.
Ho tapem i ho deixem bullir entre mitja hora i tres quarts.
Abans d’apagar el foc, convé tastar-ho per rectificar la sal.
Ara sí, apaguem el foc i ho deixem reposar una estona.
Ho acompanyem d’una bona llesca de pa de pagès per sucar la salsa.
Potser algunes persones s’estranyaran de veure aparèixer un tros de botifarra negra en un blog com aquest. Potser el problema no és la botifarra, sinó la necessitat que tenim els humans de posar i posar-nos etiquetes. I etiquetes binàries que només ens permeten triar entre blanc o negre. Sí o no. Beatles o Stones. Vegetarià o carnívor. Quan m’obliguen a posicionar-me, sempre trio el mateix: entre blanc o negre, el gris; entre el sí i el no, el potser; entre Beatles i Stones, Leonard Cohen. I quan m’assec a taula, intento fer-ho des del respecte, la qualitat, la proximitat i la gratitud. I això inclou, molt de tant en tant, un tall d’una botifarra de confiança, unes sardines de les nostres costes o unes costelletes de xai de ramaderia sostenible. El que això no inclou, mai de la vida, és una hamburguesa vegetal ultraprocessada dissenyada en un laboratori nord-americà i elaborada amb soja xinesa.
Farigola i Cúrcuma 