Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Vichyssoise

Només d’escriure “vichyssoise” ja sembla que se’ns passa una mica la calor i se’ns refresca l’ànima. Sobretot, si l’elaborem a casa prenent cura dels detalls i seleccionant ingredients de màxima qualitat (imprescindible quan parlem d’una recepta en la qual entren en joc, bàsicament, només porro i patata). Juraria que, qui més qui menys, ha hagut d’empassar-se una vichyssoise espantosa en un restaurant d’upa, on tenen per costum servir-les, no fresquetes, sinó directament tan glaçades que fan mal a les dents, i amb tanta llet i nata que el sabor del porro s’ha d’endevinar entre línies. La vichyssoise només té un truc: mantenir-nos fidels a la seva extrema simplicitat i no extraviar-nos amb barroquismes innecessaris.

Avui, en lloc de quantitats, indicaré proporcions. Calculem, si fa no fa, un volum similar de porro i de patata (no cal patir: tot a ull, que sempre queda bé).

La part més delicada –i on hem d’aplicar-nos de valent– és netejar els porros, sobretot perquè en aquesta ocasió els aprofitarem sencers.

Abans de res separem la part blanca de la part verda. La línia divisòria depèn de vosaltres: si voleu una vichyssoise d’un blanc immaculat, arraneu bé i deixeu només la part clareta. A mi no m’importa que groguegi una mica, de manera que l’aprofito al màxim. Aquí es pot comprovar:

Els practiquem uns talls longitudinals, sense arribar a separar-los, i els submergim en aigua. Per assegurar-nos que no queda ni una mica de terra emboscada, acabem la neteja amb una bona dutxa sota l’aixeta. Un cop tinguem les parts blanques netes, fem les verdes, que acostumen a estar molt més brutes.

Tallem a rodanxetes les parts verdes i les posem a bullir en un cassó amb aigua, amb una mica de sal i una fulla de llorer. Aquest brou tan senzill l’utilitzarem per fer la crema, i així matarem dos pardals d’un tret: aprofitarem el porro de cap a peus i aconseguirem un sabor més intens que si ho féssim amb aigua.

Mentre el brou va bullint a foc viu, triem una altra cassola. Hi fonem una cullerada de mantega (o de ghee) i hi aboquem la part blanca dels porros, també tallada a rodanxes petites. Amb el foc baixet i la cassola tapada, deixem que vagin suant i estovant-se tranquil·lament. Els salem amb mesura. De tant en tant, destapem per remenar i controlar que tot vagi bé (no volem sofregir-los ni que agafin un color torrat).

Mentrestant, pelem les patates i les escantonem. Millor a bocins petits, així la crema es farà de seguida.

Quan els porros estiguin del tot desmaiats i tendríssims, hi afegim les patates i ho reguem de seguida amb el brou colat. Ho tornem a tapar i, en deu minuts aproximadament, ja podrem apagar el foc (sempre és bona idea punxar una patata per comprovar que està feta).

Ho triturem amb el braç elèctric a màxima potència i amb constància. No ho sembla, però sempre s’escapa algun trosset sencer de porro.

Arribats a aquest punt, l’ortodòxia demana:

(a) colar la crema amb un colador xinès. És molt bona idea, i en resultarà una crema suau i meravellosa. Confesso, però, que de vegades estic heterodoxa –vull dir, que estic mandrosa o que no tinc colador xinès a mà– i aleshores ho trituro encara més a consciència i m’estalvio la murga del colat.

(b) afegir un bon raig de nata o de llet sencera. Torna a ser molt bona idea, però m’he hagut d’empassar tantes cremes lletoses al llarg de la meva vida que prefereixo posar-hi –només– una bola de iogurt espès. El punt àcid li escau.

(c) servir la vichyssoise freda. Jo diria més aviat “fresqueta”, o “no calenta”. Però mai glaçada ni treta directament de la nevera, perquè amb el fred la llengua s’anestesia i els sabors no s’aprecien igual. Entenc, però, que aquesta és la meva croada particular que faig extensiva als gaspatxos i a totes les sopes “fredes”.

Tot i que fa anys que preparo la vichyssoise, no se m’havia acudit mai d’aprofitar les parts verdes del porro per fer-ne el brou on després bullirà tot. He tret la idea d’un llibre extraordinari que acabo de llegir i que m’agradaria comentar en una propera entrada. L’autora és la cuinera Maria Nicolau, i el llibre es titula “Cuina! O barbàrie” (Ara Llibres, 2022). De moment només voldria dir que, com del nostre porro, d’aquest llibre s’aprofita absolutament tot.


Trinxat de la Cerdanya vegetarià

Que consti que no em fa res menjar un tall de cansalada esporàdicament. El problema és que, com que trepitjo la carnisseria tan poc, mai no en tinc a mà quan vull preparar aquest plat. Així que m’he d’empescar alguna manera de donar-li al trinxat una mica de gràcia i evitar que es converteixi en un plat ensopit de col i patata, jugant com sempre amb els condiments vegetals idonis. En aquest cas, això significa: (a) augmentar significativament la quantitat d’alls, (b) afegir-hi uns quants tomàquets secs, (c) incorporar unes llavors de comí. La clau de l’èxit són els tomàquets secs, ja que tenen aquell punt fumat que recorda el xoriço (per això els vam utilitzar, fa ja un grapat d’entrades, per preparar sobrassada casolana). 

Ingredients:

  • 1 col d’hivern, fresca i robusta (millor encara si és de la varietat “manresana”)
  • 2 o 3 patates vermelles
  • 6 grans d’all
  • 6 tomàquets secs
  • un grapat de llavors de comí
  • oli i sal

Abans de res, busquem una cassola gran, hi aboquem dos dits d’aigua i la posem al foc.

Tot seguit triem la col (si veiem que alguns tronxos són molt gruixuts, els eliminem fent una incisió amb el ganivet). Rentem les fulles, les escorrem i les tallem grosserament.

Pelem les patates i les tallem a daus.

Quan l’aigua arrenqui el bull, hi aboquem les verdures. Salem, tapem i deixem que bullin uns 20 minuts, fins que estiguin ben tendres.

Cap al final de la cocció, comencem a trinxar les verdures a la mateixa cassola amb una espàtula de fusta. No ha de quedar un puré gaire fi. Recordem que és un plat tradicional de muntanya… per tant, evitem la temptació de fer via amb la batedora elèctrica.

Posem un bon raig d’oli en una paella, encenem el foc al mínim i comencem a enrossir-hi els alls laminats. Quan ens sembli que tenen intenció de canviar de color, hi incorporem els tomàquets a bocins i el comí en gra. Els donem unes voltes.

Hem de notar que tot plegat desprèn una flaire penetrant, d’aquelles que obren la gana… Quan ho donem per fet (calculem uns 5 minuts), apaguem el foc i aboquem aquest sofregit a la cassola on tenim la col i la patata aixafades. Ho barregem tot.

Tornem a posar oli a la paella i hi aboquem la barreja, compactant-la amb l’espàtula però sense remenar-la. Al cap de cinc minuts, amb l’ajut d’aquell plat especial anomenat tombatruites, li donem la volta: s’haurà format una petita crosta cruixent i daurada a la cara inferior.

Ara sí: tothom a taula abans no es refredi!

Sembla mentida que un plat de col i patata pugui ser tan deliciós. No cal dir que és un plat d’hivern, de quan fa fred i les típiques amanides d’enciam ja no vénen tant de gust. Queda molt bé acompanyat d’un ou ferrat, d’un peix a la planxa o d’un barrejat de bolets. Després d’un dinar així, ja podem triscar muntanya amunt.


Patates esparracades amb romaní

Hi ha alguna cosa en la paraula “esparracada” que em relaxa i em fa somriure. Potser perquè evoca una certa imperfecció i deixadesa que contraresta la cuina massa pretensiosa que sovint veiem als mitjans i a les xarxes socials: fotografies de plats tan refistolats, tan “tocats i posats”, que no fan venir ni salivera. La proposta d’avui és ben rústica i a l’abast de qualsevol persona amb ganes de jugar: bullir unes patates, aixafar-les, condimentar-les i enfornar-les. Perquè ningú no torni a dir que no sap cuinar.

Necessitem ben pocs ingredients:

  • Patates ecològiques més aviat petites
  • Condiments:
    • sal
    • pebre negre
    • comí en pols
    • romaní fresc
  • Oli d’oliva

Com que les farem amb pell, comencem rentant i raspallant les patates.

Les posem a bullir, cobertes d’aigua, en una cassola.

Les hem de coure al punt, intentant que no quedin ni crues per dintre ni tampoc massa desfetes o aigualides. Això se sap punxant-les de tant en tant amb un ganivet.

Les escorrem.

Mentrestant, estenem paper de cuina sobre una safata. Pinzellem el paper amb una mica d’oli.

Hi col·loquem les patates i, amb ajuda d’una espàtula, les esparraquem: que quedin aixafades, estrafetes, trencades… visca!

Tot seguit les salpebrem i les condimentem generosament amb el comí en pols i les fulletes de romaní fresc. No cal dir que podem substituir aquests condiments per uns altres (orenga, farigola, anet, cúrcuma…) sense que les patates pateixin danys col·laterals.

Les pinzellem amb oli fins que quedin ben impregnades.

I ara cap al forn, aproximadament a 200ºC: uns 15 minuts a la part central i, si les volem encara més torradetes i cruixents, uns 5-10 minuts al gratinador.

Una altra bondat d’aquesta recepta és que, per quatre xavos, podem alimentar un regiment de persones afamades. És un plat senzill, econòmic i que satisfà tothom. No em direu que no vénen ganes d’allargar la mà i pessigar-ne una…


Més senzill impossible (V). Patates i bròcoli al forn

 

Ara feia temps que a Farigola i Cúrcuma no dèiem allò de “Més senzill impossible”. I alguns de vosaltres, mirant la foto, potser pensareu que us vull aixecar la camisa. Res més lluny de la meva intenció: aquest plat es cuina sol… però es menja en companyia.

Necessitem:

  • 3 patates mitjanes
  • 1/2 bròcoli
  • ametlles torrades
  • menta fresca
  • olives negres
  • espècies: per exemple, comí i coriandre mòlts
  • sal i oli

Netegem les patates (no cal pelar-les) i les tallem a daus.

Les posem en una safata que pugui anar al forn (si cal, recoberta amb paper encerat).

Les enfornem: col·loquem la safata a la part del mig, amb el forn encès a dalt i a baix, a uns 200ºC. Les deixem uns 30-40 minuts (depèn molt de la potència del forn que tinguem, o sigui que el millor és anar-les punxant per comprovar com va la cosa).

Mentrestant, separem uns branquillons de bròcoli i els rentem.

Quan les patates ja estiguin força fetes, traiem la safata del forn per incorporar-hi el bròquil. Ho remenem perquè el bròquil també s’impregni de l’amaniment. Si cal, afegim una mica més de sal i d’oli.

Retornem la safata al forn i ho deixem, tot plegat, uns 15 minuts més.

En treure-ho, decorem amb les ametlles torrades, les olives i la menta.

I si l’etiqueta “Més senzill impossible” no us fa el pes, m’avinc a canviar-la per “Més gustós impossible”.


Timbal de patata i bacallà fumat

Com que a l’estiu no volem complicar-nos la vida a la cuina –ep, ni al blog!–, us proposo un plat fresc, rodó i complet que tindreu a taula en un tres i no res. És ideal per a un sopar a la fresca, acompanyat potser de quatre capricis per fer venir gana: unes olives, unes ametlles torrades, uns daus de formatge, una copa de vi.

Per a dos timbals, calculem:

  • Verdures:
    • 4 patates mitjanes
    • 1 ceba mitjana
    • 1 tomàquet mitjà (o un grapat de cirerols)
    • 6 pebrotets del piquillo (o un pebrot escalivat a casa)
    • 1 alvocat petit (opcional)
  • Condiments:
    • 1 cullerada de tàperes
    • 1/2 culleradeta de pebre vermell dolç
    • 1 culleradeta d’anet (o de fonoll fresc)
    • sal i pebre negre
    • oli d’oliva
  • Peix:
    • unes tiretes de bacallà fumat (com a variació, es pot preparar amb tiretes de salmó fumat o de bacallà dessalat i esqueixat)
  • Decoració:
    • un grapat de germinats o de brots frescos (d’alfals, de xia, de rave…)

Abans de res, posem a bullir les patates amb pell.

Mentrestant, preparem les verdures i les anem reunint en un bol gran:

1. Tallem la ceba a mitges llunes ben fines (si la ceba és rabiüda o ens molesta la picantor, la deixem 10 minuts submergida en aigua amb un raig de vinagre).

2. Espinyolem el tomàquet i el tallem a daus.

3. Amb els dits, fem tiretes del pebrot.

4. Si hem decidit posar-li alvocat, el pelem i el tallem a daus.

Ara afegim els condiments (les tàperes, el pebre vermell i l’anet) i el bacallà a tires.

Un cop les patates bullides s’hagin refredat mínimament, les pelem, les fem a daus i les incorporem al bol.

Finalment, ho condimentem amb sal (compte, que alguns peixos fumats ja són salabrosos de per si), pebre negre i oli d’oliva.

Remenem amb delicadesa, intentant que els ingredients quedin mesclats però no desintegrats.

Amb ajuda d’un motlle metàlic rodó que col·locarem al centre del plat, distribuïm unes quantes cullerades de la barreja, pressionant lleugerament. Ho coronem amb uns brots o germinats i ho desemmotllem.

El toc final serà un raig d’oli d’oliva, encara millor si pot ser de romaní, com vam veure en l’entrada anterior de “Farigola i Cúrcuma”.

Crec que les millors receptes són aquelles que tenen un grau de flexibilitat alt, és a dir, que es poden adaptar, ajustar i reinterpretar sense que perdin ni un gram de personalitat. Potser per això certes formes de rebosteria actual em desagraden, perquè les quantitats s’han de calcular al mil·límetre i tots els ingredients són insubstituïbles. Aquí no: la gràcia d’aquest timbal és fer-lo cada vegada diferent, segons el que trobem a la nevera: potser amb olives trencades, amb una mica de ratlladura de pela de llimona, unes fulletes d’alfàbrega fresca, uns pinyons torrats en sec a la paella, unes gotes de salsa de soja, un toc de mostassa, unes molles de tonyina en substitució del bacallà… Sí, definitivament les receptes que m’agraden són les que puc reescriure cada dia, sense repetir-me mai.


Hamburgueses índies de patata i cigró

Aquestes hamburgueses són una reinterpretació d’un dels menjars de carrer més exitosos del nord de l’Índia i del Pakistan, l’aloo tikki (“aloo” significa patata, i “tikki”, hamburguesa). Originàriament, aquest snack s’elabora amb patates molt condimentades i fregides durant uns instants en oli o mantega clarificada (ghee). Se serveix acompanyat d’algun chutney ben picant, d’aquells que encenen paladar i caràcter. Us prometo que la meva relectura és molt més suau i apta per a tots els públics.

Per a unes 14 unitats, calculem:

  • Una patata gran
  • Un pot petit de cigrons cuits (uns 200 grams)
  • Pa ratllat (2 cullerades rases)
  • Condiments:
    • 1 cebeta trinxada
    • bocins de pebrot escalivat
    • julivert picolat
    • comí i coriandre en pols (o una culleradeta de curri)
    • un raig de llimona
    • un bocí de pela de llimona
    • sal

La base d’aquestes hamburgueses és molt senzilla: una barreja de patata bullida i de cigrons cuits, si fa no fa a parts iguals. Sobre aquesta base, podem després improvisar infinitat de condiments i variants, segons els nostres gustos.

Amb antelació (fins i tot el dia abans), posem a bullir la patata sencera i amb pell. La reservem.

En el moment de preparar les hamburgueses, pelem la patata i la posem en un bol. Esbandim els cigrons sota l’aixeta (per eliminar-ne el suc gelatinós) i els incorporem al mateix bol.

I ara ve la part sorprenent: si les volem autènticament índies, hauríem d’aixafar-les i barrejar-les amb les mans. Si això és demanar massa, sempre podem recórrer a una forquilla o un aixafapuré. En tot cas, evitem la batedora, ja que deixaria una pasta excessivament fina, semblant a un puré. I no ens interessa: volem que quedin bocinets de patata i de cigró. Un cop aixafada la barreja, ja podem condimentar-la: ceba, pebrot, julivert, comí i coriandre en pols, llimona, oli , sal. O qualsevol altre condiment que ens vingui de gust o que tinguem a mà: orenga, farigola, pèsols, pebrot verd, salsa de soja…

Ara afegim el pa ratllat, perquè compactin millor.

Amb les mans humides, els donem forma d’hamburgueseta. Tot seguit, pinzellem una paella amb oli i les marquem. No intenteu fregir-les en oli abundant, perquè correu el risc que es desfacin. Com que tots els ingredients són cuits, amb un tomba i tomba n’hi ha prou.Ja podeu servir-les, acompanyades d’una amanida XXL.

Confesso que m’agraden més aquestes hamburgueses que els típics falafels dels restaurants, que acostumo a trobar massa eixuts i refregits (de vegades, semblen boletes carbonitzades). Per contra, barrejant cigró cuit i patata obtenim una massa flonja i amorosa, molt més satisfactòria. Us deixo el vídeo de la recepta inspiradora.


Trinxat de l’hort

Habitualment, el trinxat s’elabora amb col i patata. En aquest cas, la col ha estat substituïda per borratja, una planta de fulla verda i robusta que creix arreu de l’hort. Fins fa poc em pensava que era una mala herba i l’arrencava senses miraments. Ara he descobert que “mala herba” és una etiqueta subjectiva que depèn més dels ulls que s’ho miren que de la planta en si. Fent una mínima recerca, he descobert que la borratja és una farmaciola silvestre, carregada de virtuts medicinals. La textura, el color i el sabor recorden els espinacs, però sense aquell punt d’amargantor final. A casa portem tot l’hivern menjant borratges gratis: ja ho tenen, les “males herbes”, que com més n’arrenques més fortes creixen.

Hi ha plantes que es presten a confusió. Si no som experts en la matèria, podem confondre-les amb alguna espècie tòxica que se li assembli. No pas la borratja, que presenta una sèrie de trets que la fan inconfusible:

  • creix arran de terra, en un sentit més horitzontal que vertical
  • les fulles estan recobertes de pelets curts que fan recomanable l’ús de guants per collir-les
  • quan comença la primavera treu unes floretes blaves en forma d’estrella amb les quals podem elaborar una amanida o alegrar un iogurt

El moment òptim per consumir les fulles és abans que comenci la floració. Collirem les més petites i tendres. Un cop a casa, les rentem i ja podem engegar el plat. Necessitem:

  • un bon grapat de fulles de borratja
  • 2-3 patates
  • condiment:
    • alls tendres
    • tomàquets secs (deixats prèviament en remull uns 10 minuts)
    • comí en gra
    • pebre vermell
  • sal i oli

Pelem les patates, les tallem a daus i les posem a bullir amb un dit d’aigua.Quan comencin a estovar-se, hi afegim la borratja.Ho salem, ho tapem i ho deixem bullir entre 5 i 10 minuts.

Quan la verdura estigui tendra, l’aixafem grosserament, ja sigui amb una forquilla o amb un passapuré.En una paella a banda, engeguem el sofregit. Comencem amb un bon raig d’oli per enrossir-hi els alls tendres laminats. Abans no se’ns cremin, incorporem els tomàquets a bocins, el comí i el pebre vermell. Dues voltes i de seguida hi aboquem la barreja de patata i borratja. Li donem unes quantes voltes, rectifiquem de sal… i ja ho tenim!

Podem servir-ho amb unes fulletes de sàlvia fresca.

Tothom qui ho ha provat coincideix a dir que menjar les verdures cultivades per un mateix és impagable. Jo encara hi afegiria un altre matís: aprendre a reconèixer les herbes i fruits que la naturalesa ens ofereix espontàniament (ja sigui saüc, dent de lleó, farigola, móres o borratja) és encara millor. M’agrada fer de pagesa aficionada, però encara m’agrada més jugar a recol·lectora: reconèixer, allargar la mà i collir amb mesura, deixant-ne sempre una part per als insectes, ocells i altres bestioles.


Patates-llibre

Com en els llibres, també en el menjar la presentació és fonamental. Va més enllà d’una qüestió estètica o decorativa. La manera com tallem la verdura o la fruita, com l’arrangem sobre el plat, com la combinem… transforma sens dubte el sabor. El mateix podem dir dels llibres: la tipografia, el paper, les il·lustracions, la portada… canvien la relació que els lectors establim amb el text. La recepta d’avui s’inspira en aquest principi: fet i fet, no són més que unes patates al forn. Però el nou format amb què se’ns ofereixen és una invitació a degustar-les d’una altra manera, a descobrir-hi nous sabors entre “pàgina” i “pàgina”. Bona lectura!

Necessitem:

  • patates mitjanes, de forma allargada i regular, de la varietat “kennebec”, “monalisa” o “red pontiac”
  • 1 llimona
  • 1 cabeça d’alls
  • condiments: sal, pebre, farigola i orenga
  • oli d’oliva

Abans de res, encenem el forn (part de dalt i de baix) a uns 180º-200º.

El secret de la recepta és tallar les patates a làmines fines, però sense que arribin a separar-se. Com si fos un acordió, tots els plecs han de quedar units per la base. Ho aconseguirem amb paciència, un ganivet esmolat… i un truc que consisteix a col·locar la patata entre dos bastonets (com els que fan servir els asiàtics). D’aquesta manera, els bastonets frenen el ganivet, que queda aturat a un centímetre de la base de la patata. No em creureu, però és més fàcil del que sembla. A banda, res no ens impedeix tallar les làmines un pèl més gruixudes.Rentem la llimona (perquè n’aprofitarem la pell), la partim pel mig i ruixem les patates amb el suc.A l’hora de condimentar-les siguem generosos. Salpebrem-les amb alegria, intentant que la sal i el pebre rodolin entre les seves “pàgines”. Prosseguim amb la farigola i l’orenga. Finalment, impregnem l’interior amb un bon raig d’oli.I ara ve el segon truc. Les patates al forn poden trigar una eternitat, a banda que correm el risc que quedin eixutes. Una solució és cobrir la safata amb paper de plata, de manera que es creï un microclima i les patates es coguin en el seu propi vapor.

Mentrestant, esclafem els grans d’all amb la fulla plana del ganivet i “reconstruïm” la clova de la llimona retornant-li la forma original i tallant-la a rodanxes. Transcorreguda mitja hora o tres quarts –més o menys– obrim el forn per incorporar els alls i la llimona (si els poséssim de bon començament se socarrimarien). Ho aprofitem per regar les patates amb el seu propi suc.

I les retornem a les calderes… Quant de temps? Depèn del forn i del tipus de patates. Però compteu una hora i mitja llarga en total.

Cap al final, si volem que les patates quedin més daurades i cruixents, les destapem i les pugem al gratinador uns minuts.

El nom oficial d’aquest plat és “Patates Hasselback”, però m’ha vingut de gust rebatejar-les i literaturitzar-les una mica. Si tafanegeu per internet, en trobareu mil variants. La gent s’empesca de tot: banyar-les amb salsa tahina, introduir-hi encenalls de formatge o talls de cansalada entre les làmines, decorar-les amb llavors de sèsam o de rosella, condimentar-les amb curri… Aquestes patates són com una llibreta, amb tot de pàgines en blanc perquè cadascú les escrigui a la seva manera. Que el 2019 ens inspiri!


Pastís de llenties amb capa cruixent

Aquest plat ho té tot: nutritiu, equilibrat, estètic… i està per llepar-se els dits. Es tracta de la versió vegetariana d’un pastís de carn britànic conegut com “shepherd’s pie”, però molt més lleuger i ràpid de preparar (i de pair). La carn picada ha estat substituïda per unes llenties guisades amb verdures i bolets, perquè quedin ben gustoses. Acompanyat d’una amanida constitueix un dinar de festa.

Per a 3-4 racions, necessitem:

  • Per a les llenties
    • 150 g de llenties pardines, en remull tota la nit
    • 1 ceba trinxada
    • 1 gra d’all trinxat
    • 1 pastanaga tallada a daus petits
    • un grapat de bolets secs (camagrocs, ceps… els que tinguem)
    • 2-3 tomàquets sucosos ratllats
    • 1 fulla de llorer
    • 1 cullerada de farigola seca
    • vi negre
    • oli, sal i pebre
  • Per a la capa cruixent:
    • 3 patates mitjanes
    • llet (de vaca o vegetal)
    • un raig d’oli
    • formatge ratllat per gratinar
    • sal i pebre

D’una banda, bullim les llenties amb el llorer i un pessic de sal (les tindrem cuites en 20-25 minuts).

De l’altra, bullim les patates senceres amb pell.

Trobo que és bona idea bullir les llenties i les patates per endavant (de bon matí, per exemple). Demanen poca atenció i després ens estalvien força temps.

Ara sí: mitja hora abans de dinar, submergim els bolets en aigua calenta perquè es rehidratin (uns 10 minuts) i engeguem el sofregit: en una paella amb oli, hi aboquem la ceba, l’all i la pastanaga. Ho condimentem amb la farigola i ho salpebrem. Quan les verdures comencin a estovar-se, hi afegim la salsa de tomàquet i els bolets ben escorreguts i tallats petits. Per últim, incorporem les llenties cuites i ho condimentem tot amb un raig de vi negre. Que faci xup-xup 10 minuts més. Mentrestant preparem el puré. Aixafem les patates i les anem treballant amb la llet i la mica d’oli, de manera que quedin meloses i amb una consistència suau que ens permeti estendre-les fàcilment. Les salpebrem.A l’hora de muntar el plat, aboquem el guisat de llenties en una safata que pugui anar al forn. Estenem el puré de patates per sobre. Finalment, ho empolvorem amb formatge (de vegades, m’agrada afegir-hi unes llavors de sèsam perquè quedi més bonic i cruixent).Ho posem a gratinar fins que la capa superior quedi daurada i cruixent.Amb l’ajuda d’un parell d’espàtules, tallem unes porcions generoses i les servim al plat de cadascú, amb uns brots tendres de “mesclun”.

Hi ha diverses raons que fan de les llenties un substitut fantàstic de la carn: el seu aspecte semblant, el seu sabor intens (sobretot si les cuinem amb verdures, herbes i bolets) i les seves propietats nutritives. Per aquest motiu, són ideals a l’hora d’elaborar mandonguilles i hamburgueses, o bé a l’hora de preparar el farcit d’una lasanya o d’un pastís com aquest. Recordo que a casa sempre ens havíem menjat les llenties guisades amb bocins de patata. El plat d’avui és una reinterpretació d’aquelles llenties de tota la vida: els ingredients són, si fa no fa, els mateixos, però el resultat final és una altra història. 


Patates al forn amb llavors de sèsam i rosella

Hi ha poques olors tan delicioses com la del sèsam acabat de torrar. En aquesta recepta, les llavors de sèsam i les llavors de rosella es dauren lentament al forn, banyades en oli, fins a transformar unes simples patates en un mos espectacular i amb un punt cruixent. Per acabar d’arrodonir el plat, podem introduir un toc d’herbes mediterrànies (romaní, farigola, orenga) i deixar que l’alquímia del foc s’encarregui de la resta.

Per a dues persones, calculem:

  • 6 patates mitjanes de forma regular
  • llavors de sèsam crues
  • llavors de rosella
  • herbes aromàtiques (romaní, farigola, orenga…)
  • sal
  • oli

Abans de res, encenem el forn a 200º i triem una safata resistent a les altes temperatures. Hi aboquem un raig generós d’oli i, tot seguit, entapissem el fons amb les llavors de sèsam i de rosella.

Ho condimentem amb un pessic de sal i amb les herbes aromàtiques que hàgim triat.

Rentem les patates i les partim longitudinalment. Amb el ganivet, fem uns petits talls a la carn perquè es coguin abans. Les col·loquem a la safata cap per avall, de manera que semblin una congregació de tortugues.Les enfornem fins que estiguin tendres i arrugades (les haurem de punxar per confirmar-ho) i les llavors s’hagin torrat.A l’hora de servir al plat, girem les patates i amb una cullera distribuïm per damunt les llavors que han quedat al fons de la safata.

Aquestes patates tan senzilles vesteixen la taula de festa. Les llavors, torrades i cruixents, fan de contrapunt ideal a la carn tova i més aviat neutra de les patates. Trobo que els tubercles en general (patates i moniatos) s’adiuen especialment bé amb les llenties. Així que us proposo de servir aquestes patates com a acompanyament d’unes llenties amb ceba caramelitzada o d’una amanida de llenties i magrana.


Acompanyament multicolor de patates i pebrots

Sembla com si la primavera i l’estiu ens empenyessin a una certa audàcia cromàtica. No només a l’hora de vestir, sinó també a l’hora de cuinar, ens vénen més de gust que mai els taronges, els verds pujats, fins i tot els roses. Podem satisfer aquesta crida interna preparant una amanida de flors, o bé un acompanyament a base de pebrots i patates de diferents colors (per a l’ocasió, n’he trobades de blanques, vermelles i violetes). Penseu que li falta un toc verd? No us estigueu de decorar-lo amb herbes fresques. Que li falta un pessic de groc? Doncs ho servim amb un ou dur com a acompanyament. Cuinar és també combinar colors fins a crear la nostra paleta cromàtica. 

Necessitarem:

  • patates petites de diferents colors
  • pebrots de diferents colors
  • un gra d’all per comensal
  • herbes fresques (julivert o coriandre)
  • llavors de comí
  • un raig de llimona
  • pebre
  • sal
  • oli

Quan un mercat de verdures ens ofereix una sorpresa com aquesta, ja tenim mig dinar preparat: Una bossa de patates de tres colors diferents, i pebrots de tres colors diferents. Què més ens cal? Només encendre el foc.

D’una banda, posem a bullir les patates (senceres i amb pell) en aigua salada, uns 15 minuts. De tant en tant, les punxem amb el ganivet per comprovar que estan tendres, però no desfetes.

De l’altra, en una paella amb una mica d’oli, saltem els pebrots tallats a daus. Els salpebrem. Quan estiguin gairebé fets, incorporem els grans d’all a làmines i les llavors de comí. Remenem i prosseguim la cocció uns minuts més, vigilant que no se’ns cremin els alls.

Ja només cal muntar el plat: colem les patates i les aboquem en un bol. Incorporem els pebrots saltats. Ruixem amb un raig de llimona i afegim l’herba fresca picolada. Remenem i servim.

Aquesta recepta, amb mínimes adaptacions, l’he treta d’un llibre de Laurie Colwin titulat “Home Cooking. A Writer in the Kitchen”, un llibre inspirador en què el relat personal s’acompanya de receptes senzilles. El vaig trobar en una llibreria de segona mà de San Francisco, al barri de Mission Dolores. I com resistir-se a entrar en una llibreria on un gat dorm plàcidament al sol, amb els volums de paper que li fan de matalàs perfecte? Són petits plaers desconeguts al llibre digital…