Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Trinxat de l’hort

Habitualment, el trinxat s’elabora amb col i patata. En aquest cas, la col ha estat substituïda per borratja, una planta de fulla verda i robusta que creix arreu de l’hort. Fins fa poc em pensava que era una mala herba i l’arrencava senses miraments. Ara he descobert que “mala herba” és una etiqueta subjectiva que depèn més dels ulls que s’ho miren que de la planta en si. Fent una mínima recerca, he descobert que la borratja és una farmaciola silvestre, carregada de virtuts medicinals. La textura, el color i el sabor recorden els espinacs, però sense aquell punt d’amargantor final. A casa portem tot l’hivern menjant borratges gratis: ja ho tenen, les “males herbes”, que com més n’arrenques més fortes creixen.

Hi ha plantes que es presten a confusió. Si no som experts en la matèria, podem confondre-les amb alguna espècie tòxica que se li assembli. No pas la borratja, que presenta una sèrie de trets que la fan inconfusible:

  • creix arran de terra, en un sentit més horitzontal que vertical
  • les fulles estan recobertes de pelets curts que fan recomanable l’ús de guants per collir-les
  • quan comença la primavera treu unes floretes blaves en forma d’estrella amb les quals podem elaborar una amanida o alegrar un iogurt

El moment òptim per consumir les fulles és abans que comenci la floració. Collirem les més petites i tendres. Un cop a casa, les rentem i ja podem engegar el plat. Necessitem:

  • un bon grapat de fulles de borratja
  • 2-3 patates
  • condiment:
    • alls tendres
    • tomàquets secs (deixats prèviament en remull uns 10 minuts)
    • comí en gra
    • pebre vermell
  • sal i oli

Pelem les patates, les tallem a daus i les posem a bullir amb un dit d’aigua.Quan comencin a estovar-se, hi afegim la borratja.Ho salem, ho tapem i ho deixem bullir entre 5 i 10 minuts.

Quan la verdura estigui tendra, l’aixafem grosserament, ja sigui amb una forquilla o amb un passapuré.En una paella a banda, engeguem el sofregit. Comencem amb un bon raig d’oli per enrossir-hi els alls tendres laminats. Abans no se’ns cremin, incorporem els tomàquets a bocins, el comí i el pebre vermell. Dues voltes i de seguida hi aboquem la barreja de patata i borratja. Li donem unes quantes voltes, rectifiquem de sal… i ja ho tenim!

Podem servir-ho amb unes fulletes de sàlvia fresca.

Tothom qui ho ha provat coincideix a dir que menjar les verdures cultivades per un mateix és impagable. Jo encara hi afegiria un altre matís: aprendre a reconèixer les herbes i fruits que la naturalesa ens ofereix espontàniament (ja sigui saüc, dent de lleó, farigola, móres o borratja) és encara millor. M’agrada fer de pagesa aficionada, però encara m’agrada més jugar a recol·lectora: reconèixer, allargar la mà i collir amb mesura, deixant-ne sempre una part per als insectes, ocells i altres bestioles.

Anuncis


Patates-llibre

Com en els llibres, també en el menjar la presentació és fonamental. Va més enllà d’una qüestió estètica o decorativa. La manera com tallem la verdura o la fruita, com l’arrangem sobre el plat, com la combinem… transforma sens dubte el sabor. El mateix podem dir dels llibres: la tipografia, el paper, les il·lustracions, la portada… canvien la relació que els lectors establim amb el text. La recepta d’avui s’inspira en aquest principi: fet i fet, no són més que unes patates al forn. Però el nou format amb què se’ns ofereixen és una invitació a degustar-les d’una altra manera, a descobrir-hi nous sabors entre “pàgina” i “pàgina”. Bona lectura!

Necessitem:

  • patates mitjanes, de forma allargada i regular, de la varietat “kennebec”, “monalisa” o “red pontiac”
  • 1 llimona
  • 1 cabeça d’alls
  • condiments: sal, pebre, farigola i orenga
  • oli d’oliva

Abans de res, encenem el forn (part de dalt i de baix) a uns 180º-200º.

El secret de la recepta és tallar les patates a làmines fines, però sense que arribin a separar-se. Com si fos un acordió, tots els plecs han de quedar units per la base. Ho aconseguirem amb paciència, un ganivet esmolat… i un truc que consisteix a col·locar la patata entre dos bastonets (com els que fan servir els asiàtics). D’aquesta manera, els bastonets frenen el ganivet, que queda aturat a un centímetre de la base de la patata. No em creureu, però és més fàcil del que sembla. A banda, res no ens impedeix tallar les làmines un pèl més gruixudes.Rentem la llimona (perquè n’aprofitarem la pell), la partim pel mig i ruixem les patates amb el suc.A l’hora de condimentar-les siguem generosos. Salpebrem-les amb alegria, intentant que la sal i el pebre rodolin entre les seves “pàgines”. Prosseguim amb la farigola i l’orenga. Finalment, impregnem l’interior amb un bon raig d’oli.I ara ve el segon truc. Les patates al forn poden trigar una eternitat, a banda que correm el risc que quedin eixutes. Una solució és cobrir la safata amb paper de plata, de manera que es creï un microclima i les patates es coguin en el seu propi vapor.

Mentrestant, esclafem els grans d’all amb la fulla plana del ganivet i “reconstruïm” la clova de la llimona retornant-li la forma original i tallant-la a rodanxes. Transcorreguda mitja hora o tres quarts –més o menys– obrim el forn per incorporar els alls i la llimona (si els poséssim de bon començament se socarrimarien). Ho aprofitem per regar les patates amb el seu propi suc.

I les retornem a les calderes… Quant de temps? Depèn del forn i del tipus de patates. Però compteu una hora i mitja llarga en total.

Cap al final, si volem que les patates quedin més daurades i cruixents, les destapem i les pugem al gratinador uns minuts.

El nom oficial d’aquest plat és “Patates Hasselback”, però m’ha vingut de gust rebatejar-les i literaturitzar-les una mica. Si tafanegeu per internet, en trobareu mil variants. La gent s’empesca de tot: banyar-les amb salsa tahina, introduir-hi encenalls de formatge o talls de cansalada entre les làmines, decorar-les amb llavors de sèsam o de rosella, condimentar-les amb curri… Aquestes patates són com una llibreta, amb tot de pàgines en blanc perquè cadascú les escrigui a la seva manera. Que el 2019 ens inspiri!


Pastís de llenties amb capa cruixent

Aquest plat ho té tot: nutritiu, equilibrat, estètic… i està per llepar-se els dits. Es tracta de la versió vegetariana d’un pastís de carn britànic conegut com “shepherd’s pie”, però molt més lleuger i ràpid de preparar (i de pair). La carn picada ha estat substituïda per unes llenties guisades amb verdures i bolets, perquè quedin ben gustoses. Acompanyat d’una amanida constitueix un dinar de festa.

Per a 3-4 racions, necessitem:

  • Per a les llenties
    • 150 g de llenties pardines, en remull tota la nit
    • 1 ceba trinxada
    • 1 gra d’all trinxat
    • 1 pastanaga tallada a daus petits
    • un grapat de bolets secs (camagrocs, ceps… els que tinguem)
    • 2-3 tomàquets sucosos ratllats
    • 1 fulla de llorer
    • 1 cullerada de farigola seca
    • vi negre
    • oli, sal i pebre
  • Per a la capa cruixent:
    • 3 patates mitjanes
    • llet (de vaca o vegetal)
    • un raig d’oli
    • formatge ratllat per gratinar
    • sal i pebre

D’una banda, bullim les llenties amb el llorer i un pessic de sal (les tindrem cuites en 20-25 minuts).

De l’altra, bullim les patates senceres amb pell.

Trobo que és bona idea bullir les llenties i les patates per endavant (de bon matí, per exemple). Demanen poca atenció i després ens estalvien força temps.

Ara sí: mitja hora abans de dinar, submergim els bolets en aigua calenta perquè es rehidratin (uns 10 minuts) i engeguem el sofregit: en una paella amb oli, hi aboquem la ceba, l’all i la pastanaga. Ho condimentem amb la farigola i ho salpebrem. Quan les verdures comencin a estovar-se, hi afegim la salsa de tomàquet i els bolets ben escorreguts i tallats petits. Per últim, incorporem les llenties cuites i ho condimentem tot amb un raig de vi negre. Que faci xup-xup 10 minuts més. Mentrestant preparem el puré. Aixafem les patates i les anem treballant amb la llet i la mica d’oli, de manera que quedin meloses i amb una consistència suau que ens permeti estendre-les fàcilment. Les salpebrem.A l’hora de muntar el plat, aboquem el guisat de llenties en una safata que pugui anar al forn. Estenem el puré de patates per sobre. Finalment, ho empolvorem amb formatge (de vegades, m’agrada afegir-hi unes llavors de sèsam perquè quedi més bonic i cruixent).Ho posem a gratinar fins que la capa superior quedi daurada i cruixent.Amb l’ajuda d’un parell d’espàtules, tallem unes porcions generoses i les servim al plat de cadascú, amb uns brots tendres de “mesclun”.

Hi ha diverses raons que fan de les llenties un substitut fantàstic de la carn: el seu aspecte semblant, el seu sabor intens (sobretot si les cuinem amb verdures, herbes i bolets) i les seves propietats nutritives. Per aquest motiu, són ideals a l’hora d’elaborar mandonguilles i hamburgueses, o bé a l’hora de preparar el farcit d’una lasanya o d’un pastís com aquest. Recordo que a casa sempre ens havíem menjat les llenties guisades amb bocins de patata. El plat d’avui és una reinterpretació d’aquelles llenties de tota la vida: els ingredients són, si fa no fa, els mateixos, però el resultat final és una altra història. 


Patates al forn amb llavors de sèsam i rosella

Hi ha poques olors tan delicioses com la del sèsam acabat de torrar. En aquesta recepta, les llavors de sèsam i les llavors de rosella es dauren lentament al forn, banyades en oli, fins a transformar unes simples patates en un mos espectacular i amb un punt cruixent. Per acabar d’arrodonir el plat, podem introduir un toc d’herbes mediterrànies (romaní, farigola, orenga) i deixar que l’alquímia del foc s’encarregui de la resta.

Per a dues persones, calculem:

  • 6 patates mitjanes de forma regular
  • llavors de sèsam crues
  • llavors de rosella
  • herbes aromàtiques (romaní, farigola, orenga…)
  • sal
  • oli

Abans de res, encenem el forn a 200º i triem una safata resistent a les altes temperatures. Hi aboquem un raig generós d’oli i, tot seguit, entapissem el fons amb les llavors de sèsam i de rosella.

Ho condimentem amb un pessic de sal i amb les herbes aromàtiques que hàgim triat.

Rentem les patates i les partim longitudinalment. Amb el ganivet, fem uns petits talls a la carn perquè es coguin abans. Les col·loquem a la safata cap per avall, de manera que semblin una congregació de tortugues.Les enfornem fins que estiguin tendres i arrugades (les haurem de punxar per confirmar-ho) i les llavors s’hagin torrat.A l’hora de servir al plat, girem les patates i amb una cullera distribuïm per damunt les llavors que han quedat al fons de la safata.

Aquestes patates tan senzilles vesteixen la taula de festa. Les llavors, torrades i cruixents, fan de contrapunt ideal a la carn tova i més aviat neutra de les patates. Trobo que els tubercles en general (patates i moniatos) s’adiuen especialment bé amb les llenties. Així que us proposo de servir aquestes patates com a acompanyament d’unes llenties amb ceba caramelitzada o d’una amanida de llenties i magrana.


Acompanyament multicolor de patates i pebrots

Sembla com si la primavera i l’estiu ens empenyessin a una certa audàcia cromàtica. No només a l’hora de vestir, sinó també a l’hora de cuinar, ens vénen més de gust que mai els taronges, els verds pujats, fins i tot els roses. Podem satisfer aquesta crida interna preparant una amanida de flors, o bé un acompanyament a base de pebrots i patates de diferents colors (per a l’ocasió, n’he trobades de blanques, vermelles i violetes). Penseu que li falta un toc verd? No us estigueu de decorar-lo amb herbes fresques. Que li falta un pessic de groc? Doncs ho servim amb un ou dur com a acompanyament. Cuinar és també combinar colors fins a crear la nostra paleta cromàtica. 

Necessitarem:

  • patates petites de diferents colors
  • pebrots de diferents colors
  • un gra d’all per comensal
  • herbes fresques (julivert o coriandre)
  • llavors de comí
  • un raig de llimona
  • pebre
  • sal
  • oli

Quan un mercat de verdures ens ofereix una sorpresa com aquesta, ja tenim mig dinar preparat: Una bossa de patates de tres colors diferents, i pebrots de tres colors diferents. Què més ens cal? Només encendre el foc.

D’una banda, posem a bullir les patates (senceres i amb pell) en aigua salada, uns 15 minuts. De tant en tant, les punxem amb el ganivet per comprovar que estan tendres, però no desfetes.

De l’altra, en una paella amb una mica d’oli, saltem els pebrots tallats a daus. Els salpebrem. Quan estiguin gairebé fets, incorporem els grans d’all a làmines i les llavors de comí. Remenem i prosseguim la cocció uns minuts més, vigilant que no se’ns cremin els alls.

Ja només cal muntar el plat: colem les patates i les aboquem en un bol. Incorporem els pebrots saltats. Ruixem amb un raig de llimona i afegim l’herba fresca picolada. Remenem i servim.

Aquesta recepta, amb mínimes adaptacions, l’he treta d’un llibre de Laurie Colwin titulat “Home Cooking. A Writer in the Kitchen”, un llibre inspirador en què el relat personal s’acompanya de receptes senzilles. El vaig trobar en una llibreria de segona mà de San Francisco, al barri de Mission Dolores. I com resistir-se a entrar en una llibreria on un gat dorm plàcidament al sol, amb els volums de paper que li fan de matalàs perfecte? Són petits plaers desconeguts al llibre digital…