Quan diem “Nova York”, ens ve al cap l’habitual repertori de tòpics: l’Estàtua de la Llibertat, Times Square, Wall Street, l’Empire State (amb King Kong enfilant-s’hi)… No cal seguir: el cinema ha alimentat el nostre imaginari amb unes icones visuals que són, precisament, aquelles que cerquem quan visitem Nova York per primer cop. Més que descobrir una ciutat, volem fer-ne la comprovació sobre el terreny i constatar que tot el que hem vist a les pel·lícules existeix “de veritat”. Però a partir d’una certa edat, o d’un cert moment vital, intuïm que el més interessant és allò que defuig el focus, que s’amaga als marges, als intersticis, a l’angle cec. I sí, Nova York és pressa, i gratacels, i menjar ràpid, i tones de plàstics d’un sol ús que col·lapsen les papereres… Però també hi ha mercats locals on els pagesos ofereixen els seus productes, majoritàriament cultivats de manera ecològica. Enmig del desgavell i del consum desmesurat, existeix la pausa. Espais per passejar, badar i, com diu Salman Rushdie, descobrir que una ciutat amaga moltes narratives, més enllà de les més superficials i evidents. Si mai aneu a Nova York, reserveu-vos el dilluns al matí per fer una visita al Greenmarket de Union Square.
El mercat a l’aire lliure és força gran, per bé que no immens. Entre 30 i 40 paradetes. El primer que crida l’atenció, però, és la diversitat de verdures de temporada i de proximitat que s’apleguen sobre les taules. Moltes d’elles m’eren desconegudes, com ara l’amarant (que conec en forma de gra, però que mai he menjat en forma de fulla fresca).
O aquesta altra, “red-veined sorrel”, que he hagut de buscar al diccionari per esbrinar que en català es diu “agrella” o “vinagrella”. Es veu que a l’Edat Mitjana se li donava un ús similar als espinacs o les bledes. Em temo que avui en dia l’hem ficada en la categoria de “mala herba”.
Com que se m’acaben els noms per a tanta verdor i exuberància, jutgeu vosaltres mateixos a partir de les fotografies (llàstima que el cel estava aquell dia enteranyinat i les verdures no llueixen igual).
A banda de la diversitat, l’altra cosa que crida l’atenció és la quantitat. Ja sé que a casa nostra podem comprar maduixes, raves, pastanagues o espàrrecs… però en aquesta quantitat?
Però potser el més interessant és que, rere aquest mercat, s’hi endevina una filosofia i un projecte educatiu. No es tracta només de vendre quatre verdures, sinó de prendre consciència, tots plegats, que alguna cosa (o moltes) hem de canviar si no volem estavellar-nos sense remei. I un dels canvis més senzills que tenim a l’abast és el dels hàbits alimentaris: comprant local i ecològic estem triant quin model d’agricultura (és a dir, d’economia, de país i de món) volem. 
Mentre gaudia amb la diversitat de productes locals, vaig recordar el llibre de Vandana Shiva, ¿Quién alimenta realmente al mundo? El fracaso de la agricultura industrial y la promesa de la agroecología (Madrid, Capitán Swing, 2017), on explica que el monocultiu agrícola ha desembocat en el monocultiu de la ment: en tots dos casos, es tracta d’un mateix paradigma obsessionat a substituir la varietat i la riquesa (de cereals i d’idees) per la uniformitat i la pobresa (de cereals i d’idees). Trista conseqüència que demostra fins a quin punt tot està subtilment interconnectat.
Val a dir que “Farigola i Cúrcuma” va marxar molt satisfeta de la visita al Greenmarket de Union Square, sobretot quan va descobrir que la farigola (“thyme”) i la cúrcuma (“turmeric”) fresques hi tenien el seu raconet.
Farigola i Cúrcuma 