La figa és una de les fruites més efímeres del mercat. Alguns anys, depenent de les pluges o de les temperatures, la seva presència és realment fugaç. Vista i no vista. L’únic remei que se m’ocorre per contrarestar aquesta fatalitat és transformar-la en melmelada i omplir-ne el rebost. Ja que no podem aturar el temps, allarguem com a mínim alguns dels plaers que cíclicament ens proporciona.
La melmelada de figues s’elabora igual que les altres melmeladas. Només cal tenir en compte dues particularitats:
(a) reduir la quantitat de sucre
(b) mantenir-la menys temps al foc -al voltant de 20 minuts- perquè no perdi part de la seva frescor (el figat típic de Menorca s’elabora allargant la cocció un parell d’hores, però el resultat és diferent: una confitura de sabor concentrat i molt dolç)
Ingredients:
- 1 kg de figues madures (les de pell lleugerament clivellada són ideals)
- 200 g de sucre de panela, com a màxim
- 1 llimona (el suc i la pela)
- algunes espigues fresques d’espígol (opcional)
Rentem les figues (si són de confiança, les deixem amb pell). Les fem a quarts, les aboquem a la cassola i encenem el foc ben baix.
Hi afegim la resta d’ingredients: el sucre, la pela de la llimona a tiretes i el suc de la llimona. Si veiem que queda molt eixut, ho amorosim amb un dit d’aigua (depèn de com siguin de sucoses les figues).
Tapem la cassola i ho deixem que faci xup-xup uns 20 minuts, vigilant-ho de prop i remenant sovint. Si les figues són molt madures es desfaran totes soles. En cas contrari, cap al final de la cocció podem fer unes passades suaus amb la batedora, sense reduir-les a puré fi (precisament, una de les virtuts de les melmelades casolanes és la seva textura irregular i la sorpresa d’algun bocí escàpol).
Envasem seguint el procediment que s’especifica a l’entrada de la melmelada de préssec. És a dir, esterilitzem uns pots de vidre, els omplim al màxim de la seva capacitat amb la melmelada encara ben calenta i els col·loquem cap per avall per tal que es faci el buit. Quan s’hagin refredat completament, els girem i els etiquetem.
I què en fem, de l’espígol? Si volem donar-li un toc més mediterrani a la melmelada, abans d’envasar-la col·locarem dins del pot esterilitzat una espiga d’espígol (collida al camp o a l’hortet, no comprada a la floristeria) i tot seguit omplirem el pot amb la melmelada. Obtindrem un fons floral i delicat, no gens invasor.
El caràcter dolç de la melmelada de figues demana que la contrastem amb algun menjar fort, sec, un punt salat. Proveu d’acompanyar-la d’uns talls de formatge vell, millor de cabra o d’ovella que no pas de vaca. I si sou agosarats, condimenteu el plat amb un pensament de pebre negre acabat de moldre i un rajolí d’oli d’oliva. Serviu-ho amb torradetes casolanes i una copa de vi negre de la terra. Això sí, no badeu, que no ens n’adonarem i s’haurà acabat la temporada de les figues…
No sé on he llegit que la figa era el menjar predilecte de Plató, i que per això va batejar-la com la “fruita dels filòsofs”. Si és així, em declaro platònica des d’ara mateix. Cada fruita té les seves virtuts, i no és qüestió d’haver-ne de triar una en detriment de les altres. Però les figues fresques ho tenen tot: un color preciós, una textura lleument cruixent i una dolçor natural inimitable. En honor a Plató, he batejat aquestes postres com a “figues gregues”. Som-hi, comencem a filosofar…
Comencem triant dues copes ben maques.
Coronem les copes amb uns encenalls de xocolata: només hem d’agafar la rajola i, amb l’ajuda d’un ganivet, provar de fer petits rínxols. Si fa molta calor, una estona abans haurem posat la rajola a la nevera per evitar que se’ns desfaci entre els dits.
Encerclem la xocolata amb un rajolí de mel.
