Dal de llenties roses (Masoor dal)

“Dal” (escrit de vegades “dhal”, “dahl” o “daal”) és el nom genèric amb què a l’Índia es designen els llegums. Allà en tenen de mil colors, formes i mides, cadascun amb el seu nom precís: “chana dal” (cigrons partits), “masoor dal” (llenties roses), “moong dal” (llenties grogues pelades i partides), “urad dal” (llenties negres pelades i partides), “toor dal” (un altre tipus de llentia groga), etc. “Dal” també és el nom amb què es designen els plats cuinats amb llegums, sobretot aquesta mena de sopa densa, nutritiva i especiada que us he cuinat avui.

Per a dues racions generoses necessitem:

• 125 g de llenties roses (deixades en remull 4 hores com a mínim)
• 1 cullerada de ghee (o d’oli)
• 1 l d’aigua (aproximadament)
• sal al gust
• Verdures:
  • 1 ceba mitjana
  • 2 grans d’all
  • 1 tomàquet gran, madur i sucós
• Espècies:
  • Gingebre fresc (un bocí)
  • Cúrcuma fresca (opcional, un bocí)
  • 2 culleradetes de curri casolà
  • 1 culleradeta de comí en gra
  • 3 fulles de llorer
  • 4 beines de cardamom verd
  • un bocí de bitxo (opcional)
• Toc final:
  • Alguna herba fresca: coriandre, julivert, fonoll…
  • Suc de llimona

Després d’haver tingut les llenties roses en remull, les esbandim sota l’aixeta i les escorrem.

Les posem a bullir en una cassola amb aigua i un pessic de sal. Com que al final no les colarem, és important encertar la quantitat d’aigua perquè no quedin massa eixutes ni massa líquides (una mesura orientativa és que l’aigua quedi un parell de dits per sobre del nivell de les llenties).

Els primers minuts d’ebullició les llenties solen generar molta escuma. Cap problema: amb ajut d’una cullera les escumem.

Les deixem coure uns 20 minuts, remenant sovint, ja que ens interessa que es desfacin una mica.

Mentrestant, engeguem el sofregit. Aquest sofregit és l’ànima de tot “dal”, allò que converteix unes simples llenties bullides en una delicadesa.

Per fer-lo, posem una cullerada de ghee en una paella (amb oli també queda bé, però el gust que li atorga la mantega clarificada és incomparable). Hi aboquem la ceba, l’all, el gingebre i la cúrcuma, tot ben trinxat.Passats 5 minuts, ho condimentem amb curri, comí, cardamom, llorer i bitxo.

Dues voltes –que es perfumi la casa sencera– i incorporem el tomàquet a daus.

Ho salem i ho deixem a foc baix 5 minuts més.

Aquí podeu veure en primer pla les llenties bullint i, en segon pla, el sofregit:I ara ve la màgia que neix d’ajuntar aquestes dues preparacions. Quan les llenties estan cuites, els aboquem el sofregit. Ho remenem i ho deixem bullir uns pocs minuts perquè intercanviïn sabors. Apaguem el foc i li donem el toc final: unes herbes fresques picolades i un raig de llimona.

Aquestes llenties partides i pelades tenen dos gran avantatges: (a) es couen en poc temps, (b) es paeixen molt millor (com que no tenen pell, resulten més digestives que les nostres llenties de tota la vida).

El dal constitueix la base de l’alimentació índia. Sempre en petites porcions, acompanyat d’un grapat d’arròs i d’un parell de chapatis, apareix a l’hora de dinar i a l’hora de sopar. Dóna tant de joc que és impossible cansar-se’n: podem variar el tipus de llenties, o experimentar amb verdures diferents, o modificar les espècies. D’aquesta manera, cada dia mengem dal, i cada dia és diferent. A mi m’agrada tant que en preparo un senyor plat (admeto que en aquest punt m’allunyo dels dictats de la tradició índia). I l’acompanyo, per exemple, d’uns espàrrecs torrats al forn i d’un ou dur. I l’energia està assegurada durant hores.

Kichadi

La medicina mil·lenària de l’Índia, l’ayurveda (literalment, “ciència de la vida”), considera aquest plat poc menys que miraculós. La seva combinació ajustada d’arròs, llenties i espècies el fa recomanable per a persones dèbils o en procés de recuperació. Ha de ser bo per força, ja que es consumeix des de fa 3.500 anys. Un bon kichadi incorpora una mica de tot: una mica de llegum, una mica d’arròs, una mica de verdures i un toc d’espècies. Tot junt a l’olla, bullint i ben avingut. Això explica que, a l’Índia, els governs de coalició es coneguin com a governs-kichadi, perquè integren en un mateix projecte polític elements molt diversos. Però millor deixem la política i ens centrem en el que importa: les virtuts guaridores d’aquest plat. Jo el trobo tan reconfortant com una bona sopa de farigola. Per això avui el comparteixo amb vosaltres.

Kichadi, o kichari, o kichdi… es pot dir de mil maneres. El secret rau en la combinació harmoniosa de 4 elements (com sempre, indico les quantitats per a 2 persones):

1. 60 grams d’arròs (pot ser blanc, integral o semiintegral; pot ser basmati, thai o del país)
2. 60 grams de llenties pelades i partides, ja que són les més digestives. Podem fer servir llenties roses (cada vegada més habituals als comerços de casa nostra) o llenties grogues (les anomenadas mung dal, que podem adquirir a les botigues de productes asiàtics… o per internet, és clar)
3. Una selecció de verdures (triar-ne 2 o 3): ceba, pastanaga, carbassa, pèsol, api, fonoll… tallades a daus petits.
4. Dues cullerades de salsa de tomàquet (opcional)
5. Les espècies. Podem optar per un curri casolà o bé podem improvisar una selecció amb:

• comí mòlt: 1/2 culleradeta (de les de cafè)
• coriandre mòlt:  1/2 culleradeta
• gingebre fresc o sec: 1/2 culleradeta
• cúrcuma en pols: 1/2 culleradeta
• cardamom verd mòlt: 1/4 culleradeta
• pebre negre: 1/4 culleradeta
• 2 fulles de llorer

La nit abans deixem en remull l’arròs i les llenties. Amb aquest simple gest, estalviem temps de cocció i guanyem digestibilitat. L’endemà, els esbandim sota l’aixeta i els escorrem.Som-hi.

En una cassola posem a bullir un litre llarg d’aigua.

En una altra cassola escalfem una mica d’oli (o ghee) i hi saltem les verdures tallades a daus. Jo acostumo a fer ceba, api i pastanaga:Quan les verdures s’hagin estovat una mica, les perfumem amb les espècies (o amb curri).

Incoporem l’arròs i les llenties.

Tot i que és opcional, si tenim a mà una bona salsa de tomàquet podem afegir-n’hi una o dues cullerades. El resultat final és més gustós.Li donem un parell de voltes ràpides i ho reguem amb l’aigua bullent.

Ho salem i ho tapem. Ha de fer xup-xup el temps necessari perquè les llenties i l’arròs quedin ben cuits, fins i tot una mica desfets, i tot plegat adquireixi una consistència caldosa, ni massa eixuta ni massa líquida. Si cal, durant la cocció podem incorporar més aigua.

Apaguem i ho deixem reposar 5 minuts. Mentrestant, preparem els últims detalls amb què adornarem el plat: (a) unes rodanxetes de llimona, (b) un grapadet d’herbes fresques (julivert, coriandre… o germinats).

Tradicionalment, s’acompanya d’un got de iogurt natural servit al costat.

Aquesta és la recepta d’un kichadi ideal. Però ja sabem que aquests dies no podem disposar dels ingredients que voldríem (el coriandre fresc, per exemple, fa setmanes que no apareix per casa, i com l’enyoro!). Hem de fer de més i de menys amb allò que tenim al rebost, agusar l’enginy i reinventar els plats que ens agraden. De tota manera, recordeu que un kichadi és un plat humil i senzill, una mica d’aprofitament. Aleshores, si tenim un grapat d’arròs i llenties, alguna verdura i alguna espècie al rebost, el deixarem escapar?

Mantega de carbassa especiada

Mentre n’és temporada, al rebost de casa mai no falten moniatos i carbasses. Són el meu comodí universal: en preparo cremes, estofats, salses, pans, pastissos… amb l’afegitó que queden igualment bé en versió dolça com en versió salada. La recepta d’avui, però, no sé massa si etiquetar-la com a dolça o com a salada, perquè tant podem menjar-nos-la sucada en la torrada del matí com per sopar, amb uns talls de formatge curat. A més, ara que s’acosten festes, aquesta crema pot introduir una nota de color i d’alegria a la taula de Nadal.

Més que mai, les quantitats són orientatives i ajustables als gustos de cadascú:

• 1/2 carbassa (uns 250 g) de la varietat cacauet o hokkaido (les més habituals a les nostres contrades)
• Espècies:
  • 1/2 culleradeta de canyella en pols
  • 1/2 culleradeta de gingebre en pols
  • 1/2 culledeta de cardamom verd en pols
  • 1/4 culleradeta d’anís estrellat en pols
  • 1/4 culleradeta de nou moscada en pols
• Condiments:
  • suc de 1/2 llimona
  • 1 cullerada de xarop d’auró (es pot substituir per suc de poma)
  • 1/4 culleradeta de sal marina

Abans de res, encenem el forn (part de dalt i de baix) a 180º-200º.

Si hem triat la carbassa cacauet, la pelem i la fem a daus:Si hem triat la carbassa hokkaido, com que és més dura, la deixem amb pell (ja l’hi treurem un cop cuita) i la fem a llesques:Col·loquem la carbassa en una safata i l’enfornem fins que, punxada amb un ganivet, la carn cedeixi fàcilment (calculem uns tres quarts d’hora).Aboquem la carn de la carbassa al pot de la batedora.

Incorporem la resta d’ingredients: les espècies en pols (les podem moldre al moment al molinet o matxucar-les al morter), la llimona, el xarop d’auró i la sal.

Ho batem fins que obtinguem un puré fi.

És molt important tastar-lo per ajustar-ne els matisos: potser un punt més de sal, o de llimona, o de canyella…? Si el sabor ens fa posar els ulls en blanc, senyal que ja ho tenim.

Sóc conscient que de vegades faig servir ingredients que resulten estranys o exòtics per a alguns lectors. A mi em passa el mateix quan navego per altres blogs de cuina: a casa no tinc sucre glas, ni farina de força, ni fècula de patata, ni midó de blat de moro, ni llevat ràpid, ni crema de llet… En canvi, tinc una gran diversitat d’espècies, herbes i grans de cereals, perquè són la base del que menjo. De tota manera, l’important no és copiar una recepta fil per randa, sinó adaptar-la, canviar-la, tergiversar-la. Ajustar-la a allò que tenim i a allò que ens agrada. La creativitat comença a la cuina. I si la carbassa no ens agrada per menjar, sempre ens en podem fer una boina amb un toc parisenc.

Pomes amb xocolata i espècies

¿Podem llepar-nos els dits amb unes pomes bullides? Abans de respondre, llegiu la recepta.

Ingredients (ajustant les quantitats als gustos personals):

• pomes golden
• xocolata negra (70% de cacau mínim)
• espècies i condiments:
  • pela de llimona
  • canyella mòlta
  • gingebre fresc ratllat
  • cardamom verd triturat al moment
  • pebre rosa (opcional)
  • un pessic de sal

Primer, reunim unes quantes pomes golden de bona qualitat. Aquestes són de muntanya: petites, una mica arrugadetes, però dolces i anisades com poques:Rentem les pomes i els treiem el cor, fent espai per al farciment.

Tallem la xocolata grosserament (tant li fa, perquè amb la cocció perdrà la compostura).

Preparem les espècies i condiments:

1. ratllem la pela de la llimona
2. piquem el gingebre ben fi
3. matxuquem el cardamom al morter

Ara ho ajuntem tot en un bol:

1. La xocolata
2. Les espècies i condiments:
   1. Llimona
   2. Gingebre
   3. Cardamom
   4. Canyella
   5. Pebre rosa
   6. Sal

Farcim les pomes amb la barreja.

Les col·loquem en una cassola amb un dit d’aigua al fons.Les fem bullir, tapades, uns 10-15 minuts.Quan destapem la cassola, hi trobarem la xocolata fosa, brillant i compenetrada amb les espècies. I la carn de les pomes clivellada i prometedora.

I aquesta és la màgia que ens farà llepar-nos els dits: allà on abans hi havia el cor de la poma, ara hi batega xocolata perfumada amb espècies. Per cert, aquesta recepta és una adaptació d’una que apareix al llibre de la Sílvia Abril, “Com a mi m’agrada”, ple de receptes senzilles i bones per resoldre el dia a dia.

Llet de cúrcuma (Golden milk)

L’última vegada que vaig ser a Nova Delhi vaig patir un petit accident domèstic i em vaig fer un trau al cap. A la nit, un cop tornada de l’hospital, la Sangeeta em va aconsellar que em prengués un got de llet calenta amb una cullerada de cúrcuma. “És costum”, em va dir, “i serveix per evitar infeccions”. No sé si aquell beuratge cremós i d’un groc intens em va curar, però certament em va reconfortar. La llet amb cúrcuma, tradicional a l’Índia, ha desembarcat a Occident amb un èxit aclaparador, per una vegada justificat. No hi ha res millor, quan les nits comencen a ser fredes, que prendre’n una tasseta abans d’anar a dormir.

Hi ha diverses maneres de preparar una llet amb cúrcuma. Potser la més senzilla sigui utilitzant cúrcuma en pols. Avui, però, us porto la versió amb cúrcuma fresca. Per al meu gust, és més subtil i delicada, ideal per a aquelles persones poc habituades a les espècies.

Per a dues persones, calculem:

• 2 tasses de llet (a l’Índia fan servir llet de vaca, però amb llet vegetal –de civada, d’ametlla o de coco– queda deliciosa i resulta més lleugera)
• cúrcuma fresca (un bocí de 2 cm aproximadament)
• gingebre fresc (un bocí d’1 cm aproximadament)
• 1/2 culleradeta de pebre negre en gra
• 6 beines de cardamom verd
• 1 bocí de canyella en branca
• 1 culleradeta de mel per persona
• 1/2 culleradeta de ghee per persona o d’oli de coco

Al costat de les seves innumerables virtuts medicinals, la cúrcuma té un problema: la seva baixa biodisponibilitat. És a dir, que per molta que n’ingerim, el cos només n’aprofita una petita part. Per evitar aquest inconvenient, s’aconsella combinar-la amb certs ingredients que en facilitin l’absorció. Bàsicament, pebre negre i algun tipus de greix. Per això, podem prescindir de les altres espècies de la recepta (gingebre, canyella i cardamom), però no del pebre negre. Per la mateixa raó, la recepta incorpora una petita quantitat de ghee (o d’oli de coco).

Som-hi. Encenem el foc i posem la llet a bullir. Mentrestant, preparem les espècies:

1. Rentem la cúrcuma i el gingebre (no cal pelar-los) i els tallem a rodanxetes fines
2. Obrim les beines de cardamom
3. Esmicolem grosserament la canyella
4. Esclafem els grans de pebre amb la fulla plana del ganivet

Incorporem les espècies a la llet i ho fem bullir uns 5 minuts.

Apaguem el foc, tapem i ho deixem reposar 5 minuts més.

Ho colem.

Un cop a la tassa, l’endolcim amb mel i afegim la mica de ghee.

Ho gaudim i ho assaborim relaxadament.

Us deixo l’enllaç a la pàgina d’on he tret la recepta inspiradora: Mountain Feed

Sé que alguns lectors s’estan demanant si aquesta llet especiada pica gaire. Només lleugerament, sempre que no ens excedim amb el gingebre i el pebre, és clar (si no tolereu el picant, fareu bé de reduir aquestes dues espècies a la mínima expressió). Però si li doneu una oportunitat, aquesta beguda us robarà el cor: dolça, cremosa, curativa i reconfortant. I, per si fos poc, groga… “y ahí lo dejo”.

Garam masala

Aquesta és una de les barreges d’espècies (és a dir, “masala”) més populars de l’Índia. A diferència del curri que tots coneixem, el “garam masala” té un paladar dolcenc (en part gràcies al cardamom i a la canyella) i gens picant. L’aspecte també és molt diferent: enfront del groc més o menys pujat del curri (el responsable del qual és la cúrcuma) el “garam masala” té una tonalitat marronosa. Quan i com utilitzar-lo? Primer veiem com preparar-lo a casa amb espècies acabades de moldre i en possessió de tota la seva força aromàtica.

Com sempre, no hi ha unanimitat a l’hora d’establir quines espècies i en quina quantitat. Cada família té la seva recepta, de manera que les variacions són tan necessàries com benvingudes. Aquí teniu dues opcions, la primera molt completa, la segona simplificada:

PRIMERA:

• 5 culleradetes de coriandre en gra
• 3 culleradetes de comí en gra
• 2 culleradetes de clau d’olor
• 2 culleradetes de cardamom verd
• 1 culleradeta de pebre negre en gra
• 2 unitats de cardamom negre
• 2 canonets de canyella
• 6 fulles de llorer
• Opcional:
  • 2 unitats d’anís estrellat
  • mitja culleradeta de nou moscada

SEGONA:

• 5 culleradetes de coriandre en gra
• 3 culleradetes de comí en gra
• 3 culleradetes de cardamom verd
• 2 culleradetes de clau d’olor
• 1 canonet de canyella
• 1/2 culleradeta de pebre negre en gra

De totes les espècies que entren en joc, potser la més “exòtica” i difícil de trobar és el cardamom negre, una autèntica bomba de sabor resinós i camforat. Si viviu a Barcelona, la trobareu a les botigues pakistaneses del Raval (sobretot, les del carrer de Sant Pau, prop del Liceu). Una altra opció és prescindir-ne: el vostre “garam masala” serà igual de digne.

Aquí, unes beines de cardamom negre:Podem torrar les espècies o saltar-nos aquest pas. Si volem accentuar-ne el sabor, les passem uns minuts per una paella calenta: quan tot just comencin a desprendre la seva aroma, les retirem del foc. Quan s’hagin refredat mínimament, les reduïm a pols ben fina amb ajuda del molinet. Ho desem en un pot de vidre.Quan i com utilitzar-lo? El “garam masala”, pel seu caràcter suau i les seves notes dolces, s’afegeix en els últims moments de la cocció. Podeu utilitzar-lo –en les quantitats que considereu adients– per condimentar:

• un plat de llegum (queda fabulós afegit a un guisat de llenties o de cigrons, a banda d’incrementar-ne la digestibilitat)
• un plat d’arròs basmati
• unes verdures al forn (proveu d’empolvorar amb “garam masala” unes tires de moniato o uns talls de carbassa abans d’enfornar-los)
• unes verdures bullides (bròquil o pastanaga)
• unes verdures a la planxa (com ara unes rodanxes de carbassó)
• uns talls de tofu
• per condimentar un formatge suau o un iogurt cremós
• etc.

Si “masala” significa “barreja”, “garam” fa referència a la naturalesa càlida de les espècies que aquí entren en joc: segons l’aiurveda –la mil·lenària ciència guaridora de l’Índia– les espècies del “garam masala” tenen la capacitat d’escalfar el cos i, per tant, de facilitar la digestió, ja que potencien el foc biològic, o “agni”, que és l’encarregat de la combustió i de la transformació dels nutrients en energia vital.

Fons d’armari (VII). Dukkah

La dukkah és una barreja d’espècies típica d’Egipte, com pugui ser-ho el curri de l’Índia, tot i que amb algunes particularitats que la converteixen en un altre fons d’armari imprescindible. La diferència fonamental és que aquí les espècies seleccionades es barregen amb fruits secs torrats. El nom deriva d’una paraula àrab que significa “matxucar”, “donar cops” (l’altra singularitat de la dukkah és la seva textura terrosa i granelluda). Hi ha tantes receptes de dukkah com egipcis hi ha al món. Us en suggereixo un parell, una de molt senzilla i una de més sofisticada, perquè trieu segons el rebost o les ganes de cuinar. Res no us impedeix, és clar, improvisar una tercera, una quarta o una cinquena opció.

Primera opció:

• 100 g d’avellanes torrades
• 50 g de llavors de sèsam
• 2 cullerades de coriandre en gra
• 1 cullerada de comí en gra
• 1 cullerada de pebre negre en gra
• 1/2 cullerada de sal

Segona opció:

• 100 g d’avellanes torrades
• 2 cullerades de llavors de sèsam
• 2 cullerades de llavors de gira-sol
• 3 cullerades de llavors de coriandre en gra
• 1 cullerada de llavors de comí en gra
• 1 cullerada de llavors de fonoll en gra
• 1 cullerada de pebre vermell dolç
• 1 cullerada de pebre negre en gra
• 1 cullerada de comí negre (anomenat pebreta en català i nigella sativa en llatí)
• 1/2 cullerada de sal

El procediment que cal seguir és el mateix en tots dos casos.

En una paella de fons gruixut torrem les llavors de sèsam (les reservem) i les llavors de gira-sol (les reservem). Tot seguit, torrem les espècies en gra (coriandre, comí, fonoll, comí negre). L’olfacte ens indicarà durant quant de temps: a penes sentim la flaire, retirem l’espècie del foc. Si la paella està calenta, un minut sol ser suficient.Ara ajuntem tots els ingredients i els triturem, a mà o a màquina, vigilant de no reduir-los a una pols massa fina, ja que la dukkah ha de tenir una textura rústica i granelluda.

L’etiquetem i la desem al rebost. Caducar no caduca, però recordem que les espècies s’esbraven i els fruits secs ranciegen, per la qual cosa us recomanaria guardar-la un màxim de dos mesos.I un últim consell. Tot i que és opcional, jo m’estimo més moldre les llavors i les espècies per separat, i ajuntar-les posteriorment. Així puc controlar el grau de mòlta:

(a) D’una banda, pico al morter les llavors i els fruits secs, intentant que quedin alguns bocins sencers.

(b) D’altra banda, trituro les espècies, intentant que quedin més aviat fines.Com, quan i on fer servir la dukkah? Estic temptada d’escriure “sempre” i “arreu”, però reconec que la meva dèria per les espècies m’empeny a l’exageració. Heus aquí alguns exemples concrets:

1. A la manera egípcia: barregem unes cullerades de dukkah amb oli d’oliva i hi suquem pa, sense més cerimònies. Un refrigeri senzill, gustós i energètic.2. Podem utilitzar la dukkah com a amaniment, escampant-la sobre unes rodanxes de tomàquet o de cogombre. D’aquesta manera ens estalviem la sal (la dukkah és tant gustosa i aromàtica que no l’enyorarem). 3. Per arrodonir un plat d’hummus. Quan ja tenim la barreja de cigrons al plat, l’amanim amb unes cullerades de dukkah i un raig d’oli. Amb un gest tan senzill, l’hummus ascendeix de categoria.4. Per condimentar uns dàtils farcits de formatge fresc. Només cal seguir la recepta bàsica i, com a toc final, escampar-hi uns pessics de dukkah per damunt.

La dukkah es pot elaborar amb pinyons, amb festucs, amb cacauets, amb ametlles… fins i tot es pot perfumar amb pètals de rosa, com aquí:

Masala chai (te amb espècies)

Tot i que la barreja d’espècies del masala chai es pot improvisar al moment, és més pràctic tenir-la preparada al rebost en un potet, tal com s’explica en l’entrada anterior. L’única espècie que cal afegir al moment és el gingebre fresc (ratllat o trinxat amb el ganivet)

Per preparar un bon masala chai, barregem aigua i llet a parts iguals.

Posem el líquid a foc mitjà, amb 1 culleradeta de la mescla d’espècies per tassa.

Quan arrenqui el bull, incorporem 1 culleradeta de te negre i 1 culleradeta de sucre de canya per tassa. Remenem.

Quan torni a arrencar el bull, deixem que el líquid faci tres pujades (quan el líquid pugi, retirem el pot del foc; el retornem i esperem que torni a pujar: així tres vegades). Apaguem el foc, deixem reposar un parell de minuts i colem el te.

S’ha de beure calent.

Encara uns aclariments…

1. Tradicionalment, el chai indi es prepara amb llet de búfala. Actualment, però, la de vaca és la més utilitzada. La llet se sol rebaixar amb aigua perquè en resulti una beguda més lleugera (en una proporció de meitat i meitat, tot i que admet infinites variacions).

Per als qui no prenen llet de vaca, una opció interessant són les llets vegetals. Després de diverses provatures, crec que la d’arròs amb avellanes és idònia (tant per la dolçor natural del cereal com per la personalitat de les avellanes, que casa bé amb les espècies).

2. Males llengües diuen que els occidentals no sabem preparar un bon masala chai perquè usem com a base un te negre de massa qualitat. Ja podria ser… S’ha de reconèixer que el chai indi és una beguda forta, poc sofisticada, on les espècies necessiten la col·laboració d’un te potent. Al capdavall, les subtileses d’un te massa exquisit no podrien competir amb la contundència aromàtica de les espècies i quedarien anul·lades. Encara que ens costi, busquem un te “normalet”, de la varietat Assam o Darjeeling, per exemple.

Els qui no prenen te negre, poden optar per un te verd torrat, un kukicha, gairebé desprovist de teïna i amb notes llunyanes de cafè i xocolata. Així com un te verd fresc no s’adiu ni a fums de sabatot amb les espècies, el kukicha combina la mar de bé.

3. Pel que fa a l’endolcidor, el sucre de canya és una de les millors opcions. Per alguna raó que se m’escapa, l’apetència dels indis pels sabors dolços és inaudita. Això s’aplica a les postres (on el sabor dolç domina i arrasa) i al te (convertit, de vegades, en arrop). Farem bé de provar i ajustar les quantitats al nostre gust.

I, segons marquen els costums, si mai teniu un convidat especial podeu fer-li saber com l’aprecieu col·locant una beina sencera de cardamom al fons de la seva tassa. Tot un detall.