Quarts de dotze del migdia. Un xinès corpulent amb davantal blanc s’apressa pel bulliciós carrer Stockton en direcció a una camioneta aparcada a la vorera. Res d’extraordinari, si no fos perquè l’home carrega un porquet de color rosa pàl·lid sota el braç. Dedueixo, per la docilitat i el silenci, que la bèstia és morta, tot i que sembla sencera i sense ferides. De seguida, home i animal desapareixen cap a l’interior del vehicle. Benvinguts: això és Chinatown, el lloc de les mil narratives indesxifrables.
Si teniu pressa, millor que no aneu pel carrer Stockton al seu pas per Chinatown. Les botigues de queviures estan concebudes de portes enfora: les taules, plenes a vessar de fruites i verdures, s’exposen a les voreres. El tràfec humà és continu. Una munió d’homes i dones xinesos s’aturen atrets per la millor oferta. Trien, remenen, agafen, deixen, comparen. Un ritual executat amb eficàcia i, alhora, amb parsimònia. La majoria dels compradors és gent gran, i no sembla que la pressa els atenyi. El que importa és triar el manat més fresc de la botiga, encara que això impliqui examinar-los tots, un a un.
Jo també trio i remeno. O millor dit, faig veure que trio i remeno. Perquè per a la majoria d’aquestes fruites i verdures no tinc un nom, una història, una recepta. Si vull parlar-ne, he de recórrer a la comparació, com feien els viatgers de l’antiguitat davant les meravelles que anaven trobant al seu pas. I he de dir: són com bledes, semblen espinacs, recorden el bròquil, tenen forma de cogombre, etc.
Mentre interrogo una verdura anònima, un xinès amb les dents corcades i gorra de beisbol se m’acosta i m’informa que allò que em miro amb malfiança són “Chinese cucumbers”. 
I afegeix que són molt saludables. Segur que sí, però abans hauria de saber com es preparen, ja que tenen la pell coberta de pelets picants. Davant la meva indecisió, m’indica una altra pila i em diu que són “angel cucumbers”, i amb un dit assenyala cap amunt mentre diu que és la verdura que mengen al cel. Després d’aquesta introducció abrupta, arriben les presentacions de rigor: explica que és de Hong Kong i que va arribar a San Francisco fa més de 30 anys per estudiar llengües i filosofia, i que despés ja s’hi va quedar. Em convida a fer una tassa de te, o a menjar un dim sum. Però és tard i jo he vist massa pel·lícules de cinema negre ambientades a Chinatown, de manera que declino l’amable invitació.
Les persones comprem allò que coneixem. Difícilment anem més enllà. No mengem amb la vista, sinó amb el nom. En aquest cas, la meva ignorància només em permet comprar albercocs, ceba tendra i un manat de coriandre fresc.
Després de la fruita i la verdura, el segon article omnipresent en aquest carrer tan comercial de Chinatown és el peix, fresc o sec. El peix sec, que s’exposa habitualment en grans sacs o en cubetes de plàstic, constitueix un altre jeroglífic encara més indesxifrable. A banda d’unes gambetes seques i d’una mena de pergamí en forma de calamar, no reconec res. Arribats a aquest punt, la meva ignorància em fascina.
Amb el peix fresc em sento un xic més competent. Reconec cues senceres de salmó, orades, barats, bacallà, lluç. Però aquí s’atura la meva eufòria. L’olor és indeterminada, com si amenacés de convertir-se en pudor i en l’últim moment es fes enrere. De moment.
Mentre bado, arriba el repartidor de peix. No de peix fresc, sinó de peix viu! Aparca la furgoneta, s’enfila a la barana del vehicle i, amb un caçapapallones enorme, extreu de l’interior del tanc mitja dotzena d’exemplars. Els peixos baten cues i esquitxen tothom que hi ha al voltant. Són exemplars d’una grandària considerable. Un d’ells aconsegueix escapolir-se i cau cuejant sobre l’asfalt. El repartidor sembla avesat a aquesta mena d’imprevistos, a jutjar per la traça amb què l’agafa i el retorna al cubell.
Els peixos boquegen amb desesperació. Cal donar-se pressa, conduir-los a l’interior de la botiga i abocar-los a la gran piscina. Segona esquitxada, bellugor i nervis. Finalment, els peixos respiren i recuperen la tranquil·litat. Per poc temps, però. La clienta arriba i n’assenyala un. Immediatament, l’exemplar és pescat i transferit al mostrador. Ara és el peixater l’encarregat de subjectar-lo amb expertesa i estendre’l sobre el marbre. En un tancar i obrir d’ulls, li assesta un cop sec amb el mànec del ganivet i el deixa mort a l’acte. No puc evitar un esgarip. El peixater no s’està per romanços de turista llepafils: enmig del toll creixent de sang, comença a escatar el peix. Després l’esventra. Finalment el talla. L’escena és repulsiva, l’escena és atractiva.
Mentre faig fotos, descobreixo als meus peus un cubell amb quatre granotes vives de mida XXL i un altre cubell on s’apinya un grup de tortugues. Precisament una altra clienta demana una tortuga. Marxo abans d’esbrinar com es “neteja” i s’esbocina un d’aquests rèptils.
Necessito una mica de calma. Necessito entrar en una botiga on els queviures no respirin, ni sagnin, ni es moguin. De seguida en trobo una on venen cereals, llegums i te. Fantàstic. Torno a tenir noms per a les coses: arròs, arròs glutinós, arròs negre, mill, soja, llenties grogues, fesolets… i una infinitat meravellosa de tes fragants. Ara és la meva: compro una “coca” compacta de te pu-erh de la província de Yunnan amb certificat ecològic.
Quina sensació tan diferent, passejar per aquest mercat viu i autèntic, ple de producte fresc, o fer-ho per la superfície asèptica d’un supermercat immens on els productes s’exposen plastificats, en fileres idèntiques. Caminar pel mercat de Chinatown és com fer un viatge en el temps, tenir el privilegi d’assistir a escenes inaudites que malauradament hem anat esborrant de les nostres ciutats, massa homogeneïtzades i pasteuritzades. M’imagino que cap d’aquestes botigues no superaria una de les nostres inspeccions sanitàries, i que tot estaria prohibit per alguna normativa municipal. I, malgrat tot, quanta vida!
Farigola i Cúrcuma 