blat de moro | Farigola i Cúrcuma

En una entrada anterior vam parlar de la polenta elaborada seguint el mètode més comú, amb farina de blat de moro. En aquella ocasió, vam preparar unes barretes cruixents. El que ara us proposo no hi té res a veure: la polenta feta a partir de panotxes fresques de blat de moro és tot un altre món, sobretot pel que fa a la textura i al sabor, més pronunciat, a mig camí entre una hortalissa i un cereal. Si trobeu panotxes fresques –ara n’és època– us animo a fer aquest plat tan reconfortant.

Per a dues racions, necessitem ben poca cosa:

dues panotxes fresques i ecològiques (recordeu que el blat de moro és un dels aliments més sotmès a manipulacions genètiques)
sal i pebre
1 culleradeta de ghee (o de mantega)

El primer pas és “despullar” les panotxes i treure els filets que les cobreixen.Ara toca “afaitar-les”. Les recolzem sobre una taula de fusta i, amb el ganivet, desprenem els granets. Ja veureu que és molt fàcil i salten de seguida. A mi m’agrada fer una afaitada a fons i deixar la panotxa ben repelada.A continuació, aboquem els grans de blat de moro en una cassola amb 2 o 3 dits d’aigua bullent. Salpebrem, tapem i ho deixem al foc uns 15 minuts.Apaguem el foc i triturem el blat de moro amb la batedora de mà. No busquem una textura finíssima, sinó un pèl agrumollada.En l’últim moment, incorporem una cullerada de ghee o de mantega (també podeu provar de posar-hi formatge per fondre, tot i que a mi em sembla massa invasiu).

Remenem la polenta i l’aboquem en un plat fondo.Simplement així ja és meravellosa, i jo me’n podria cruspir un plat sencer com si res. Però com que això és un blog de cuina, ho farem una mica més sofisticat. Us proposo de completar el plat amb un ou ferrat i unes verdures saltejades a banda.Quedaria igualment bé amb unes cullerades de llenties al curri, o amb uns daus de magrana, o amb un guisadet de cigrons, o de tofu, o unes tires de pollastre…

L’únic problema és que la temporada de panotxes és molt curta, a banda que als nostres mercats no se’n troben pas gaires, i encara menys d’ecològiques. Suposo que identifiquem la panotxa amb una barbacoa a l’estil americà. Per evitar aquesta limitació, podríem provar de preparar-la amb un pot de blat de moro bullit (jo encara no ho he fet). M’imagino que no serà el mateix, però si s’hi acosta una mica ja em donaré per satisfeta.

El millor de la polenta és la seva versatilitat: la podem preparar sòlida o cremosa, fregida o gratinada, dolça o salada. Per a aquesta ocasió, us proposo una polenta a la planxa: esponjosa, cruixent i mediterrània fins al moll de l’os. A l’hora de combinar-la amb altres plats i dissenyar un menú, tracteu-la com si fos arròs o pa: al capdavall, la polenta és sèmola de blat de moro, és a dir, un cereal. Per tant, queda la mar de bé al costat d’un plat de llegums, d’un peix o fins i tot d’una amanida.

Mesurem 1 part de polenta instantània per 4 parts d’aigua (uns 125 grams de polenta són suficients per a 2 persones). Més que mai, ens hem d’assegurar que sigui biològica, ja que el blat de moro és un dels aliments més manipulats per la indústria agroquímica.

Aboquem la polenta en un bol i la condimentem deixant volar la imaginació. A tall d’exemple:

herbes aromàtiques (farigola, orenga, romaní, sàlvia, llavors d’anís verd, pols d’api, pols de cep, cúrcuma…)
tàperes
tomàquets secs tallats a bocins
sal i pebre

Encara que els fabricants aconsellen abocar la polenta quan l’aigua arrenca el bull, és millor dissoldre-la en fred si volem estalviar-nos els indesitjables grumolls.

Per tant, posem l’aigua necessària en una cassola i, tot seguit, li aboquem la polenta condimentada. Així, en fred i sense por.

Aleshores encenem el foc baixet i comencem a remenar amb un batedor manual. Amb constància.

El líquid s’anirà espessint progressivament, fins que adquirirà una textura cremosa i densa (després d’uns 10 minuts aproximadament). Apaguem el foc i tot seguit aboquem la massa en un motlle (si és de silicona, no cal greixar-lo prèviament).

Deixem que es refredi completament abans de desemmotllar-la i tallar-la (és bona idea preparar-la a primera hora del matí o la nit abans si la volem per dinar). En aquest cas, la guardem a la nevera.

Quan sigui el moment de menjar, la tallem a llesques i la fem a la planxa. Ara sí: a foc viu i amb força oli perquè formi una capa cruixent.

Podríem dir que la polenta és parenta de la patata, l’arròs o el tofu, en el sentit que són menjars de sabor neutre que necessiten d’un bon condiment i d’una cocció acurada per adquirir personalitat. No es tracta de cap tatxa, tot el contrari: així fan millor el seu paper d’acompanyants. La polenta, per cert, és originària del nord d’Itàlia: els seus habitants en són tan entusiastes que s’han guanyat el sobrenom de “polentoni”. El que és estrany és que no hi hagi més “polentoni” arreu del món.