Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Risotto de tomàquet i formatge feta

Confesso que no sóc especialment aficionada als risottos: les tres primeres cullerades em satisfan, però la cosa es torça quan vaig per la desena i el plat comença a enfarfegar-me, potser per l’excés de llet, mantega i formatge que me’l fa monòton i una mica infantil. Però aquest risotto, inspirat en una recepta de Yotam Ottolenghi, és tota una altra història, gràcies al tomàquet, la nota cítrica de la llimona i les herbes fresques. I tot això sense perdre aquella suavitat característica dels millors risottos. Impossible cansar-se’n: cada cullerada és una sorpresa que renova el desig d’una altra cullerada. 

Per a 2 persones:

  • Per al risotto:
    • 2 cullerades de mantega (o de ghee)
    • verdures:
      • 1 ceba petita
      • 1 tronxo d’api
      • 1 gra d’all
    • 150 g d’arròs semiintegral
    • 2-3 cullerades de salsa de tomàquet casolana (o sigui, tomàquet ratllat)
  • Condiment:
    • 1 fulla de llorer
    • 1 culleradeta de farigola
    • 1 culleradeta de pebre vermell dolç
    • 1 tros de pela de llimona a tiretes molt fines
    • sal
  • Toc final:
    • formatge feta
    • pebre negre mòlt
    • comí en pols
    • oli d’oliva
    • coriandre en fulla

Posem la mantega (o el ghee) a la cassola i hi incorporem les verdures tallades ben petites: la ceba, l’api i l’all. Ho mantenim a foc mitjà uns 5 minuts, remenant sovint.Passat aquest temps, incorporem l’arròs (prèviament esbandit sota l’aixeta i escorregut), el tomàquet i els condiments: llorer, farigola, pebre vermell i pela de llimona. Li donem unes voltes i ho reguem amb aigua bullent. Ho salem, ho tapem i ho deixem que bulli a foc lent entre 20 i 25 minuts.

De tant en tant, aixequem la tapa i remenem, de manera que el midó de l’arròs es desprengui i el risotto es vagi amorosint. Anem afegint-li aigua a mesura que la vagi absorbint.

Quan l’arròs estigui cuit, apaguem el foc i ho deixem reposar uns minuts.

A l’hora de muntar el plat, servim unes cullerades d’arròs en un bol i, per damunt, hi aboquem el formatge feta esmicolat. Ho condimentem amb pebre negre mòlt al moment, comí en pols i un raig d’oli. Com sempre, li donem un toc final de frescor amb unes fulles de coriandre.

A la recepta original, Yotam Ottolenghi fa servir ordi en lloc d’arròs. És una bona manera de recuperar cereals que, no fa pas tant, eren habituals a la Mediterrània i que per desgràcia hem deixat perdre. L’ordi és un cereal robust que demana, això sí, unes hores prèvies de remull. També té la seva recompensa, i és que no es cova de cap manera.

Anuncis


Púding d’arròs, ametlles i safrà (Kesar badam kheer)

Què ens ve al cap, quan parlem de cuina índia? Segurament pensem en arròs, en llet i en espècies. Doncs aquests són, ni més ni menys, els tres ingredients fonamentals d’aquest púding anomenat genèricament “kheer”. El “kheer” constitueix una de les postres més idiosincràtiques del subcontinent indi. En hindi, la paraula “kheer” designa qualsevol preparació dolça i de consistència cremosa elaborada a base de llet: es pot preparar un “kheer” amb arròs (com aquí), amb “vermicelli”, amb tapioca, amb blat escairat, etc. També a l’hora de condimentar-lo trobem un ventall gairebé infinit de possibilitats. La que us proposo avui inclou ametlles (“badam”) i safrà (“kesar”). I cardamom, és clar… perquè no es concep un “kheer” (ni tampoc la vida) sense cardamom.

Algú dirà que, fet i fet, estem parlant d’un arròs amb llet una mica sofisticat. Però la diferència fonamental entre un arròs amb llet i un “kheer” no rau en les espècies (al capdavall, el nostre arròs amb llet també s’aromatitza amb canyella i pela de cítric), sinó en la textura final. En el “kheer”, l’arròs s’està prop d’una hora bullint a foc lent, fins que els granets gairebé es desintegren i li atorguen al plat la seva característica consistència cremosa, espessa i tova.

Dificultat? Cap ni una. Això sí, cal un ingredient que no tothom té al rebost: paciència.

Com que és un plat de festa, dono les quantitats per a 6 persones:

  • 50 g d’arròs basmati blanc
  • 1 l de llet sencera fresca (pot ser de vaca, d’ovella o de cabra, mentre conservi tota la nata)
  • 10-15 ametlles crues amb pell
  • 1 pessic de brins de safrà
  • 5-10 beines de cardamom verd
  • 3 cullerades de sucre de canya ros
  • 1 pessiguet de sal

Comencem, abans de res, pels remulls:

  1. Posem l’arròs en remull 1/2 hora.
  2. Infusionem el safrà amb unes cullerades de llet tèbia.
  3. Escaldem les ametlles en aigua bullent i les hi deixem uns 5-10 minuts.

Mentrestant, aboquem la llet en una cassola de fons gruixut i encenem el foc ben baixet.

Transcorregut el temps de remull, esbandim l’arròs sota l’aixeta, l’escorrem i l’incorporem a la llet. Quan arrenqui el bull, ho mantenim a foc baix, amb la cassola destapada, i ho remenem de tant en tant perquè no s’enganxi. Ho deixem uns 40-45 minuts.Mentrestant, preparem la resta d’ingredients:

1. D’una banda, obrim les beines de cardamom, n’extraiem les llavors i les aboquem al morter (si algunes beines contenen llavors marronoses o resseques, les descartem; només ens interessen les llavors fresques i negres, les úniques que atresoren un perfum incomparable). Les matxuquem amb cura que no surtin volant pels aires (una opció és embolicar-les amb una mica de paper encerat, o bé recórrer a un morter rugós). 2. D’altra banda, pelem les ametlles (n’hi ha prou de pressionar-les lleugerament amb els dits perquè la pela segueixi fàcilment) i les laminem.Després de 40 minuts al foc, la llet s’haurà concentrat i espessit, mentre que l’arròs s’haurà gairebé desintegrat. Anem per bon camí.És moment d’incorporar:

  1. El safrà infusionat.
  2. El cardamom reduït a pols.
  3. Les ametlles laminades.
  4. El pessiguet de sal.

Ho deixem que bulli 5 minuts més. Ara sí que no podem treure-li l’ull de sobre, no fos que se’ns enganxés al fons de la cassola.

Ja gairebé al final, afegim el sucre, remenem, esperem un minut i apaguem el foc.Ho servim en unes tassetes bufones. Es pot menjar calent, tebi o fred (però, sisplau, mai tret directament de la nevera). A mi m’agrada tebi: trobo que s’aprecien més els sabors i la llet resulta més digestiva.

A l’Índia solen decorar el “kheer” amb ametlles, pistatxos, pètals de rosa… Com que no tenia cap rosa comestible a mà, he optat per uns granets de magrana, que li atorguen un contrapunt de color i frescor.Algunes observacions:

1. SOBRE EL SUCRE:

  • Quan la llet bull durant molta estona, es condensa i aflora tota la seva dolçor. Per això he reduït el sucre a 3 cullerades. Qualsevol indi n’hi posaria el doble, és clar (les postres índies es caracteritzen per la seva dolçor inversemblant). Ajusteu la quantitat al vostre gust.
  • Compte amb els sucres de canya massa foscos i rics en melasses, perquè la melassa és àcida i podria tallar la llet. Per això he fet servir un sucre de canya ros.
  • Si per la raó que sigui voleu reduir el consum de sucre, endolciu el “kheer” amb un bon grapat de panses.

2. SOBRE LES ESPÈCIES:

  • Les espècies no només aromatitzen, sinó que ajuden a digerir la llet. De fet, l’aiurveda aconsella consumir la llet amb un pessic de cardamom i de safrà per pair-la millor.

3. SOBRE LA LLET

  • La llet no pot ser descremada. Com més nata tingui, millor serà el resultat. Sembla que la tradició demana cuinar el “kheer” amb llet de búfala, perquè encara és més densa i cremosa.
  • Si per la raó que sigui no voleu o no podeu consumir llet animal, una altra opció és preparar el “kheer” amb llet de coco –que també és molt greixosa– com de vegades fan al sud de l’Índia.

4. SOBRE LA CONSISTÈNCIA

  • És possible que, revisant els ingredients, penseu que hi ha un error en la recepta. Les porporcions semblen desajustades: massa llet per a tan poc arròs. El primer dia jo també m’ho vaig pensar, de manera que vaig augmentar la quantitat d’arròs. Error: al final, el preparat espesseix com per art de màgia, i si hi poseu més arròs us quedarà excessivament espès (de fet, el “kheer” que apareix a les fotos hauria de ser un pèl més líquid).
  • Les ametlles són opcionals, però introdueixen una nota cruixent molt agradable.

Recordo que, la segona vegada que vaig viatjar a l’Índia, a l’avió d’anada em van servir unes postres fetes amb llet, molt perfumades i cremoses, per a les quals, en aquell moment, no tenia un nom. Vaig tancar els ulls i vaig sentir que, encara que faltessin cinc hores de vol, jo ja havia arribat a lloc. No sé quina estranya emoció gustativa o enyoradissa van suscitar aquelles pastetes d’arròs amb llet. Semblantement a quan tastem un plat de la infantesa. Com és possible, si de petita no m’agradava l’arròs amb llet i, a més, ignorava l’existència del cardamom? Deu ser part de la màgia ancestral del “kheer”.


Arròs amb llimona

L’arròs amb llimona és un plat típic del sud de l’Índia. Allà, però, no se serveix com a primer plat, per la senzilla raó que els conceptes de “primer plat” i de “segon plat” són aliens a la seva cuina, que ho serveix tot alhora de manera que cada comensal pugui agafar petites porcions d’això i d’allò en l’ordre que desitgi. En el nostre món occidental, l’arròs amb llimona funciona molt bé com a acompanyament substanciós i refrescant.

Per a dues persones:

  • 150 g d’arròs basmati o d’arròs thai (blanc o, encara millor, semiintegral)
  • espècies:
    • una fulla de llorer
    • un canonet de canyella
    • un bocí sencer de gingebre fresc
    • un pessic de cúrcuma
    • una culleradeta de llavors de comí
    • una culleradeta de llavors de comí negre (es pot substituir per llavors de mostassa negra)
    • un bitxo (opcional)
  • un grapat d’anacards
  • el suc de mitja llimona
  • oli

Rentem l’arròs basmati i el posem a bullir amb el llorer, la canyella, el gingebre i la cúrcuma. Salem.

Quan estigui cuit, el deixem reposar tapat uns minuts.

Mentrestant, aboquem oli en una paella i hi enrossim els anacards. Els reservem en un platet.

En el mateix oli, hi enrossim el comí (el normal i el negre) i el bitxo sencer. Li donem un parell de voltes i apaguem el foc.

Ara destapem l’arròs i hi incorporem: (a) els anacards, (b) les espècies fregides, (c) el suc de llimona.

Barregem i espongem delicadament amb una forquilla, amb cura de no aixafar l’arròs.

Com us podeu imaginar, al sud de l’Índia el bitxo no és “opcional”, com en aquesta recepta adaptada, sinó absolutament imprescindible. I no se’n posa un de sol, és clar, sinó quatre o cinc. Una altra diferència substancial és la presència, en la recepta original, d’un grapat de llenties grogues anomenades “chana dal” que es deixen en remull i es fregeixen uns minuts a la paella amb les espècies. De vegades, aquest plat serveix per reciclar restes d’arròs bullit que tinguem a la nevera (i aleshores es fregeixen totes les espècies juntes). Però trobo que aquest arròs és tan especial que val la pena coure’l expressament.


Arròs negre amb carbassa torrada i salsa de mandarina

Per aixecar-se satisfet de taula no cal empassar-se un bou sencer. Ja ho sabem, que la satisfacció no té a veure amb la quantitat, però és una evidència que tot sovint se’ns oblida. Jo crec que qualsevol plat, per modest que sigui, hauria de satisfer abans de res el nostre sentit estètic. I no parlo -déu me’n guard- de sofisticacions inversemblants i invasives, sinó d’una cosa molt més senzilla i intuïtiva: de simple bon gust, d’atenció al detall, d’interès pels colors i les formes, de confort visual. Uns mateixos ingredients, arranjats d’una manera o d’una altra, adquireixen diferents matisos de sabor. El mateix passa amb un poema, que canvia segons el suport en què el llegim. Part de l’atractiu de la recepta d’avui neix de la simfonia cromàtica: negre, taronja, verd i crema. La bellesa, però, és només un avançament visual del que arribarà immediatament amb el primer mos. Per dir-ho ras i curt: plena satisfacció.

Per a dues persones:

  • 150 g d’arròs negre
  • 1 tros de carbassa violí o cacauet (uns 500 g)
  • per a la salsa:
    • mitja tassa de tahina (salsa de sèsam)
    • 2 culleradetes de vinagre de sidra
    • 2 culleradetes de salsa de soja
    • 2 culleradetes de xarop d’auró (o de mel)
    • 1/2 culleradeta de gingebre fresc trinxat
    • 1 mandarina (el suc i un bocí de la pela)
  • sal
  • pebre
  • oli
  • julivert
  • llavors de sèsam per decorar

La recepta és més senzilla del que sembla. L’única “complicació” és que cal pensar-hi per endavant…

1. L’ARRÒS. La nit abans deixem l’arròs en remull. En una entrada anterior, ja vam parlar de les particularitats de l’arròs negre, una de les quals és el seu temps de cocció considerablement llarg (al voltant de 45 minuts). Arribat el moment, l’esbandim sota l’aixeta, amb un colador, i el posem a bullir amb un pessic de sal.

2. LA CARBASSA. Encenem el forn a 200º. La pelem i la tallem a rodanxes. Les col·loquem en una safata, les salpebrem i les ruixem amb una mica d’oli. Les enfornem entre mitja hora i tres quarts (les anem punxant per comprovar si estan cuites).

3. LA SALSA. Ajuntem en un bol la tahina, el vinagre, la salsa de soja, el xarop d’auró, el gingebre i la pela de mandarina tallada ben petita. Remenem i ho amorosim amb el suc de la mandarina i, si cal, una mica d’aigua. Ha arribat el moment d’expressar el nostre sentit estètic. Disposem una capa d’arròs negre i, al damunt, les rodanxes de carbassa torrada al forn. Ho decorem amb julivert trinxat i ho reguem generosament amb la salsa. Per acabar, ho decorem amb unes llavors de sèsam.Que no teniu tahina al rebost? Bé, jo tampoc. M’estimo més preparar-la al moment. És més saborosa i saludable, ja que els olis del sèsam no han tingut ocasió d’enrancir-se.

Com preparar tahina en 3 passos:

  1. En una paella en sec, torrem lleugerament les llavors de sèsam.
  2. Quan s’hagin refredat una mica, les triturem al molinet. De seguida obtindrem una pasta densa, semblant al torró de Xixona. L’únic que cal fer és anar separant la pasta de les parets interiors de la màquina, amb l’ajut d’una cullereta, i seguir amb la mòlta uns pocs minuts més.
  3. Aboquem la pasta en una tassa i l’amorosim afegint-hi aigua fins que obtinguem la consistència desitjada.

Negre, taronja, verd i crema. Però una veueta dintre meu em deia que, perquè el festival fos complet, faltava un toc vermell. A la recepta original, aquest toc s’aconsegueix amb unes rodanxes de xili fresc, moderadament picant, escampades sobre el plat. Com que no en tenia cap a mà, he optat per acompanyar el plat d’una amanida de daus de rave i poma. La recepta inspiradora l’he treta del llibre de Sarah Britton, “My New Roots. Irresistible, natural food that happens to be good for you”, un dels receptaris de cuina vegetariana que més consulto, fins al punt que m’hi refereixo familiarment com “la bíblia”.


Pollastre amb cardamom i arròs basmati

M’agraden els plats en què la carn no pren tot el protagonisme, sinó que apareix combinada amb quantitats considerables de verdures o de cereals. Trobo que és una opció més respectuosa i més sostenible que no pas una graellada monotemàtica de carn o peix. Entre els dos extrems de la disjuntiva (vegetarià / no vegetarià) s’estén un ventall d’estadis intermedis en què la majoria de les persones ens hi trobem més còmodes. Per això, en el context d’un blog de vocació vegetariana com aquest, m’he decidit a penjar una recepta de pollastre. M’he inspirat en una idea de Yotam Ottolenghi, un cuiner nascut a Jerusalem i propietari d’un restaurant de renom a Londres, que s’ha endut més d’una bastonada per no haver-se definit clarament en termes gastronòmics: malgrat ser autor de llibres de cuina vegetariana, no renuncia a plats elaborats amb carn o peix que reivindiquen la meravellosa tradició culinària del Pròxim Orient.

Per a dues persones:

  • 1/2 quilo de pollastre (amb pell i ossos), tallat a quarts
  • 150 g d’arròs basmati o d’arròs thai (blanc o semiintegral)
  • 2 cebes de figueres mitjanes
  • Espècies:
    • cardamom verd sencer (10 beines)
    • clau d’olor (5 unitats)
    • 1 canonet de canyella partit en dos
    • pebre negre
  • Nabius vermells deshidratats (o panses)
  • Sal
  • Oli d’oliva
  • Julivert o coriandre fresc

1.  LA CEBA

Aboquem un raig generós d’oli en una cassola i, abans no estigui massa calent, incorporem la ceba tallada a mitges llunes fines. Salem. Remenem de tant en tant, tenint en compte que el procés requereix entre 20 i 30 minuts.

El cuiner català Josep Lladonosa explica com caramelitzar una ceba sense que quedi oliosa: quan veiem que corre el perill de cremar-se, en lloc d’afegir més oli incorporem un rajolí d’aigua. Al cap de pocs minuts, si cal, repetim el procés. I així fins a un màxim de 3 vegades.

Quan la ceba està melosa i ha adquirit un color entre daurat i torrat, podem desglaçar-la amb una cullerada de vinagre i una de xarop d’auró (aquest pas és opcional). La reservem.2. EL POLLASTRE

Aboquem el pollastre en un bol i el salem. El condimentem amb les espècies: pebre negre mòlt, canyella, clau i cardamom (és recomanable obrir lleugerament les beines per comprovar que les llavors siguin fresques i negres). L’amanim amb un raig d’oli i ho barregem bé amb les mans.Afegim una mica més d’oli a la cassola on hem caramelitzat la ceba. Socarrem els trossos de pollastre, uns 7 minuts per banda (començant pel cantó de la pell), fins que adquireixin un to ben torrat. Els reservem. 3. L’ARRÒS

Esbandim l’arrós sota l’aixeta i l’incorporem a la cassola. Li donem unes quantes voltres perquè s’impregni bé de l’oli.

Incorporem la ceba caramelitzada i els nabius vermells. Remenem.

Per últim, incorporem els trossos de pollastre i reguem amb aigua bullent. Salem, tapem i ho deixem bullir a foc baix uns 20 minuts. De tant en tant destapem la cassola per comprovar com està d’aigua; si es queda eixut, n’hi afegim un rajolí. Quan l’arròs estigui cuit, apaguem el foc i col·loquem un drap de fil entre la cassola i la tapadora. I deixem que reposi entre 5 i 10 minuts.4. L’APOTEOSI

En el moment de servir, decorem amb un grapat de julivert o coriandre fresc picolat. Al Pròxim Orient, el plat se serveix amb un gotet de iogurt a banda.

Si us sentiu intimidats per la presències d’espècies senceres, podeu retirar-les al final de la cocció. Fins i tot podeu triturar-les prèviament fins a reduir-les a pols, tot i que a mi em sembla que el plat perd part del seu caràcter rústic i popular. Val a dir que algunes persones trobem especialment agradable mastegar un cardamom furtiu o un clau d’olor escàpol.

No hi ha dubte que aquest plat vesteix la taula de festa. És una alternativa original al rostit de tota la vida, tot i que hi manté alguns vincles evidents (la canyella, la fruita seca). En aquest cas, però, les espècies prenen un major protagonisme, sense que el resultat final sigui estrident en absolut. Potser el basmati contribueix a suavitzar-lo, amb el seu perfum floral i delicat. Us deixo un vídeo amb la recepta resumida en un minut: Cooking with the New York Times.