L’amarant s’assembla força a la quinoa, tot i que té unes llavors encara més petites. Originari de l’Amèrica Central i del Nord, avui en dia es cultiva a casa nostra. De fet, creix espontàniament en molts horts i sol tenir consideració de mala herba. Per internet trobareu informació abundant sobre les excel·lents propietats nutritives d’aquesta planta, entre les quals destaquen la seva riquesa en proteïnes i calci (diuen que en una proporció molt més alta que la llet de vaca). Sempre que veia els paquets d’amarant a les prestatgeries del súper em cridaven l’atenció els seus granets diminuts, però mai fins ara no m’havia aventurat a comprar-lo. He observat que, quan els bullim, els granets tendeixen a desfer-se i es transformen en una pasteta cremosa. Això converteix l’amarant en el candidat perfecte per a l’elaboració de farinetes, altrament anomenades “porridge”.
Per a dos esmorzars contundents, necessitem:
- 1/2 tassa d’amarant en gra (equivalent a 125 g)
- 1 tassa d’aigua (equivalent a 1/4 l)
- condiments:
- un pessic de sal
- 1 culleradeta (de cafè) de canyella en pols
- 1 culleradeta (de cafè) de cardamom verd en pols
- 1/2 culleradeta (de cafè) de vainilla en pols
- 4 dàtils melosos
- 4 cullerades de coco deshidratat
- 2 grapats d’ametlles crues
- fruita de temporada (no àcida): figues, pomes, peres, préssec, papaia, caqui…
- unes cullerades de iogurt cremós
A tot arreu llegireu que l’amarant no necessita remull. És cert: no en necessita, però l’agraeix enormement. L’aigua estova els granets, escurça la cocció i n’augmenta la digestibilitat. A mi em sembla que val la pena pensar-hi amb antelació i, la tarda o la nit abans, deixar-lo en remull.
I ja que hi som, posem també a remullar un grapat d’ametlles crues amb pell en un altre bol. 
Quan una llavor o un fruit sec entra en contacte amb l’aigua, es desvetlla i comença a germinar. Surt de l’estat de latència i inicia el seu cicle vital. Mireu, si no, amb quina alegria ho celebren aquestes ametlles l’endemà d’haver-les remullat:
I mentre l’amarant i les ametlles es desvetllen a la vida, nosaltres ens n’anem a dormir.
*
Ja es l’endemà al matí, hora d’esmorzar!
Abans de res, esbandim l’amarant sota l’aixeta amb l’ajut d’un colador de malla fina. L’aboquem a la cassola i encenem el foc baixet.
De seguida incorporem:
1. L’aigua (la proporció és de 2 parts d’aigua per 1 d’amarant, tot i que hem d’estar atents per afegir-ne més si veiem que queda eixut).
2. Els condiments: sal, canyella, vainilla i cardamom (si pot ser, matxucat al moment, al morter, perquè sigui ben fresc i carregat d’aroma). Us podria dir que les espècies són opcionals, però mentiria. Aquestes espècies són capaces de transformar un plat de farinetes ensopides en una crema espectacular.
3. Els dàtils, espinyolats i fets a bocins.
Ho tapem i ho deixem bullir, remenant de tant en tant. Amb 10-15 minuts ja ho tindrem cuit.
Mentrestant, pelem les ametlles (fent pressió amb dos dits, la pell salta amb relativa facilitat) i preparem la fruita escollida. 
Apaguem el foc i deixem reposar les farinetes d’amarant, tapades, uns minuts.
Finalment muntem el plat:
1. Aboquem unes cullerades de farinetes.
2. Tot seguit, el coco ratllat.
3. Distribuïm per damunt la fruita i les ametlles.
4. Ho coronem amb iogurt.
5. Ho empolvorem amb una mica més de canyella.
Ja el podem servir a taula, acompanyat d’una tassa de te verd. Us asseguro que, més que un esmorzar, és una meravella d’energia, digestibilitat i sabor.
Aquesta recepta és fàcilment adaptable al rebost i als gustos de cadascú. He volgut compartir amb vosaltres una de les moltes fòrmules possibles, una que funciona especialment bé, però n’hi ha d’altres. A tall d’exemple:
1. Substituir l’amarant per flocs de civada (aquesta seria l’opció clàssica del “porridge” conegut arreu d’Europa). Tant l’amarant com la civada són cereals amb un alt contingut mucilaginós, la qual cosa els confereix la cremositat necessària per a unes farinetes.
2. Bullir el cereal en llet de coco, per incrementar-ne el sabor.
3. Provar amb altres fruits secs: avellanes torrades, pinyons, nous, pipes… (així ens estalviem el temps de remullar i pelar les ametlles crues).
4. Substituir el iogurt per un formatge fresc, com ara mató.
5. En lloc dels dàtils, endolcir-ho amb una cullerada de mel.
6. Fins i tot podem decorar-ho amb unes fulletes de menta fresca, o amb encenalls de xocolata…
Si pensem a deixar l’amarant en remull el dia abans, l’endemà tindrem l’esmorzar a taula en 20 minuts, si fa no fa. D’acord que no és de preparació instantània, però tampoc no demana una hora de feina. Al capdavall, anar al forn a comprar croissants de xocolata i fer-se un cafè amb llet també pren el seu temps.
He llegit que l’ajoblanco és un antecedent del gaspatxo, d’abans que els tomàquets arribessin d’Amèrica. Sigui com sigui, ha de tractar-se d’una recepta molt antiga, atesa la modèstia dels seus ingredients: un tros de pa sec, un grapat d’ametlles i un gra d’all, tot ben matxucat al morter i amanit amb oli, vinagre i sal. No pot ser més senzill i reconfortant, sobretot si es prepara amb ingredients de qualitat. En una època de barroquisme, espumes i esferificacions com la nostra, ve més de gust que mai una tasseta d’ajoblanco fet a casa.
Abans de res, deixem el pa sec en remull. Blanc o integral? Jo he he fet amb pa integral d’espelta i ha quedat boníssim. Cal, això sí, que el pa sigui com els d’abans: gustós, de fermentació lenta i amb una certa densitat de molla. Mai de la vida amb una baguet del súper.
És clar que també podem comprar ametlles marcona, que ja vénen pelades (a mi, però, em sembla més autèntic utilitzar l’ametlla crua). Tant en un cas com en l’altre, quan les tinguem pelades les deixem novament en remull una estona perquè s’estovin i es triturin millor.
Farigola i Cúrcuma 