Amanida tal com raja

Hi ha receptes que no goso penjar al blog, perquè de tan senzilles freguen l’obvietat. Sorprenentment, però, els lectors de “Farigola i Cúrcuma” solen acollir-les amb entusiasme. Com que ara és estiu i la mandra regna (també) a la cuina, m’he decidit a compartir amb vosaltres aquest plat, que és una oda al mínim esforç i a l’aprofitament universal.

La idea d’aquesta amanida va sorgir per aprofitar un grapat de mongeta tendra bullida que havia sobrat del dinar. Sempre que cuino a partir de sobralles, intento donar-los un aspecte diferent, més que res per fer-me la il·lusió que estic menjant una cosa nova.

Mal que la nevera passi hores baixes, qui més qui menys podrà trobar-hi algun ingredient d’aquesta llista:

• un grapat de mongeta tendra bullida (si l’heu de bullir, no la deixeu més de 5-10 minuts al foc: grenyal és més bona i més bonica)
• un grapat de cirerols partits per la meitat
• un alvocat a daus
• uns daus de formatge (camembert, feta, parmesà… no ens posem llepafils)
• olives
• blat de moro
• tàperes
• orenga
• oli, vinagre i sal

Ja està: reunim els ingredients que trobem en un bol, amanim generosament… i a taula.Aquí teniu una idea de com combinar aquesta amanida per obtenir un dinar complet: un ou dur i unes hamburguesetes de patata i cigró.

En les nostres societats opulentes, un dels grans reptes és no llençar menjar. Després podem discutir si mengem o no mengem carn, si prenem o no prenem lactis, però el principi ètic número u hauria de ser no llençar menjar a les escombraries. De vegades n’hi hauria prou amb aplicar una mica de sentit comú: planificar mínimament les menjades, anar al mercat més sovint, comprar menys quantitats, tenir clar quines són les verdures més efímeres que cal gastar abans… o empescar-nos maneres atractives de tornar a treure les sobralles a taula.

Crema fresca d’alvocat i meló

Algunes persones es queixen que el meló se’ls posa malament. Ja pot ser: el meló, menjat de postres d’un dinar copiós, resulta força indigest. Si fa no fa com la síndria. Una solució és canviar l’ordre i menjar aquestes fruites tan aquoses d’entrants. A l’estiu, un dels meus plats preferits és l’amanida de síndria i formatge feta. I també aquesta crema d’alvocat i meló: es prepara en un tres i no res, però el benestar dura hores.

Per a dues tasses generoses, calculem:

• 1/2 meló de mida mitjana (l’equivalent a uns 4 o 5 talls)
• 1 alvocat madur (petit o mitjà)
• 1 raig de llimona
• 1 raig d’oli
• unes fulles de menta fresca
• sal i pebre

Per decorar:

• pinyons torrats
• encenalls de pernil ibèric
• …

Més senzill impossible:

1. Agafem el pot de la batedora i hi aboquem els ingredients: l’alvocat, el meló a daus, la llimona, l’oli, la menta, la sal i el pebre.

2. Ho batem fins a obtenir una consistència suau.

3. Ho tastem i, si cal, ho rectifiquem d’oli i de sal.

4. Ho servim fresquet (no gelat) en uns bols bufons.

5. Ho decorem al nostre gust.

A la cuina no cal patir: si no tenim un ingredient, ens l’inventem. En aquest cas, com que em vaig trobar sense menta, vaig recórrer a fonoll acabat de collir del camp. Cap problema.

A Farigola i Cúrcuma ens agrada pensar les menjades com un tot harmoniós. De vegades, els llibres de cuina vegetariana ens proposen plats espectaculars… que després no sabem com combinar entre si. En aquest cas, després de la crema de meló, vaig servir uns fideus japonesos anomenats “soba”, fets amb farina de blat sarraí, amb un saltejat de verdures al wok –pebrots multicolors, pastanaga i blat de moro… o sigui, el que quedava a la nevera– condimentat amb salsa de soja, gingebre fresc i oli de sèsam torrat.

Guacamole

Avui ens desviem una mica de la nostra geografia indo-mediterrània habitual i ens desplacen fins a Mèxic per retre-li tribut a aquesta meravella anomenada guacamole. Una amanida diferent, mantegosa i refrescant alhora, fàcil de preparar però amb el seu punt de sofisticació.

Per preparar un guacamole ens caldrà:

• 1 alvocat madur
• 1 tomàquet d’amanir grosset
• 1 ceba petita (millor si és tendra)
• un grapat de coriandre fresc

La clau d’un bon guacamole és que l’alvocat estigui en el punt òptim de maduresa. Si està massa verd, costarà d’aixafar i tindrà un final amargant. Si està massa madur, és possible que presenti clapes fosques. Sabrem que està en el punt ideal quan la carn cedeixi una mica en pressionar-la delicadament amb els dits. Amb tot, no hi ha trucs infal·libles: com el meló, fins que no s’obre no se sap.

En deu minuts ho tindrem enllestit. Comencem per les verdures:

Pelem el tomàquet, l’espinyolem i el tallem a daus petits. El reservem en un bol.

Pelem la ceba i la trinxem amb el ganivet. La incorporem al bol.

Rentem el coriandre i el picolem. L’incorporem al bol.

Ara pelem l’alvocat i el tallem a trossos. Amb l’ajut d’una forquilla, l’aixafem en un plat a part.

Ja podem ajuntar tots els ingredients i barrejar-los amb cura.

Amanim: sal, pebre, vinagre i oli. (Parèntesi per als més agosarats: unes gotetes de salsa tabasco)

Muntem el plat, col·locant el pinyol de l’alvocat al centre: sigui bruixeria o no, així evitem l’ennegriment.

És ideal acompanyar-lo de nachos (triangles de blat de moro fregit) o de torradetes.

Novament, les presses no són benvingudes a la cuina: substituir el tallat a mà de les verdures per un cop estrident de batedora és una heretgia. Hem d’evitar convertir el guacamole en una pasta fina i plana sense personalitat. Anar-hi descobrint bocins de ceba i de tomàquet és motiu d’alegria. I l’alegria no admet negociacions a la baixa.