Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Llenties amb col ploma

Les llenties són versàtils i, sobretot, agraïdes: per poc que ens hi esforcem, sempre queden gustoses. A banda -i per alguna raó oculta- resulten reconfortants. Després de menjar-nos-en un plat, tenim la sensació que ens hem “alimentat”, i no només satisfet el paladar. Les llenties permeten mil i una variants: en aquest cas, les he guisades amb col ploma, altrament anomenada “kale”. Un plat senzill de concepció i d’execució. 

Per a dues persones:

  • 150 g de llenties petites (de la varietat pardina o beluga)
  • 4 branques de col ploma
  • Per al sofregit:
    • 1 ceba petita
    • 2 grans d’all
    • 1 bocí de gingebre fresc
    • 1/2 cullerada de llavors de comí
    • 1/2 cullerada de curri
    • 2 cullerades de pasta de tomàquet (si n’és temporada, tomàquet fresc a daus)
  • el suc de 1/2 llimona
  • iogurt cremós
  • sal i pebre
  • herbes fresques (julivert o coriandre)

La nit abans, haurem deixat les llenties en remull. L’endemà, les esbandim sota l’aixeta i les posem a bullir (si volem fer-les més digestives, incorporem una fulla de llorer o un bocí d’alga kombu). Per evitar que s’endureixin, les salem cap al final de la cocció (no més de 20-25 minuts). Comprovem que estiguin cuites i, abans no es desfacin, apaguem el foc.

Mentrestant, triem i rentem la col ploma: arranquem les fulles tendres i les tallem petites. El tronxo, com que és molt fibrós, el descartem.Iniciem el sofregit posant oli en una paella i enrossint-hi la ceba, l’all i el gingebre, ben trinxats.Després de 5-10 minuts, condimentem el sofregit amb el comí i el curri.

Dues voltes i incorporem el tomàquet. Ara incorporem la col, salpebrem i ho deixem uns 5-10 minuts. Si veiem que el guisat es queda eixut, sense cap problema incorporem un ditet d’aigua.Quan la col estigui tendra, incorporem les llenties escorregudes. Ho fem bullir uns pocs minuts, perquè es compenetrin els sabors. En apagar el foc, ho ruixem amb suc de llimona.

Decorem el plat amb una cullerada generosa de iogurt cremós i unes fulles de coriandre.

Com es pot apreciar a la fotografia, us proposo d’acompanyar aquestes llenties d’unes barretes cruixents de polenta i obtenir d’aquesta manera un concert total de colors, sabors i textures.

Anuncis


Barretes cruixents de polenta

El millor de la polenta és la seva versatilitat: la podem preparar sòlida o cremosa, fregida o gratinada, dolça o salada. Per a aquesta ocasió, us proposo una polenta a la planxa: esponjosa, cruixent i mediterrània fins al moll de l’os. A l’hora de combinar-la amb altres plats i dissenyar un menú, tracteu-la com si fos arròs o pa: al capdavall, la polenta és sèmola de blat de moro, és a dir, un cereal. Per tant, queda la mar de bé al costat  d’un plat de llegums, d’un peix o fins i tot d’una amanida.

Mesurem 1 part de polenta instantània per 4 parts d’aigua (uns 125 grams de polenta són suficients per a 2 persones). Més que mai, ens hem d’assegurar que sigui biològica, ja que el blat de moro és un dels aliments més manipulats per la indústria agroquímica.

Aboquem la polenta en un bol i la condimentem deixant volar la imaginació. A tall d’exemple:

  • herbes aromàtiques (farigola, orenga, romaní, sàlvia, llavors d’anís verd, pols d’api, pols de cep, cúrcuma…)
  • tàperes
  • tomàquets secs tallats a bocins
  • sal i pebre

Encara que els fabricants aconsellen abocar la polenta quan l’aigua arrenca el bull, és millor dissoldre-la en fred si volem estalviar-nos els indesitjables grumolls.

Per tant, posem l’aigua necessària en una cassola i, tot seguit, li aboquem la polenta condimentada. Així, en fred i sense por.

Aleshores encenem el foc baixet i comencem a remenar amb un batedor manual. Amb constància.

El líquid s’anirà espessint progressivament, fins que adquirirà una textura cremosa i densa (després d’uns 10 minuts aproximadament). Apaguem el foc i tot seguit aboquem la massa en un motlle (si és de silicona, no cal greixar-lo prèviament).

Deixem que es refredi completament abans de desemmotllar-la i tallar-la (és bona idea preparar-la a primera hora del matí o la nit abans si la volem per dinar). En aquest cas, la guardem a la nevera.

Quan sigui el moment de menjar, la tallem a llesques i la fem a la planxa. Ara sí: a foc viu i amb força oli perquè formi una capa cruixent.

Podríem dir que la polenta és parenta de la patata, l’arròs o el tofu, en el sentit que són menjars de sabor neutre que necessiten d’un bon condiment i d’una cocció acurada per adquirir personalitat. No es tracta de cap tatxa, tot el contrari: així fan millor el seu paper d’acompanyants. La polenta, per cert, és originària del nord d’Itàlia: els seus habitants en són tan entusiastes que s’han guanyat el sobrenom de “polentoni”. El que és estrany és que no hi hagi més “polentoni” arreu del món.