Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Un mos de poesia. Gemma Gorga, “La màgia de la mel”

La màgia de la mel

Mentre s’orienta
entre les terminacions
nervioses
d’una mata d’espígol,

l’abella tradueix
del llenguatge de les flors
al llenguatge de la mel.

En la torrada de cada matí,
nosaltres hi llegim
el nom del bosc
on corríem
de petits.

G. Gorga, Viatge al centre (Barcelona, Godall, 2020)


Un mos de poesia. Imad Abu Sàleh, “Elogi del buit”

Elogi del buit

No necessito versos,
ni quadres,
ni llibres de filosofia,
ni d’història

Vull continuar sent lleuger,
buit
o
–més ben dit–
ignorant,

escombrant-me l’ànima.

No hi ha coneixement a les biblioteques
És
–on ningú s’ho espera–
al lloc d’alimentar ventres i no ments
On exactament?
A les cuines.

Estrenyo una ceba amb tendresa
entre les mans,
me l’acosto a la boca i li dic:

“Tu, amiga dels servents,
tu que ets lliure,
tu que ets més bella que una rosa,

el teu vestit marró humil
t’eximeix de ser exposada
-amb el coll tallat–
als aparadors,
de ser llançada entre els cadàvers
als cementiris,
d’haver de dibuixar un somriure
als llavis dels malalts
i d’exhalar l’últim alè
en l’aigua edulcorada dels gerros,
de donar fals testimoni
davant d’històries d’amor
entre enamorats mentiders

Tu no ets un simple fruit,
germana,
tu ets la santa de la família de les hortalisses
A qui et degolla
se li omplen els ulls de llàgrimes

La gent no suporta la teva olor
perquè és tan molesta com la veritat”.

Cuino i rumio:
cada ceba és una màxima,
cada guisat una lliçó

Pelar ceba
–capa rere capa–
revela l’essència de l’existència: el buit.

Imad Abu Sàleh, Elogi de l’error (Barcelona, Karwán, 2020, trad. de Valèria Macías Pagès)


Un mos de poesia. Louise Glück, “Cosecha”

Zenda recomienda: Una vida de pueblo, de Louise GlückCosecha

Es otoño en el mercado
–ya no es sabio comprar tomates.
Todavía son hermosos por fuera,
algunos perfectamente redondos y rojos, las variedades raras
deformes, individuales, como cerebros humanos cubiertos por hule rojo,

adentro, están acabados. Negros, mohosos;
no puedes dar un mordisco sin preocupación.
Aquí y allá, entre los contaminados, una fruta
aún perfecta, escogida antes de que la decadencia se asentara.

En vez de tomates, cultivos que nadie quiere realmente.
Calabazas, muchas calabazas.
Calabacines, cuerdas de chiles secos, trenzas de ajo.
Los artesanos tejen coronas de flores marchitas;
atan pedazos de hilo colorado alrededor de la lavanda seca.
Y la gente sigue un rato más, comprando estas cosas
como si pensaran que los granjeros se encargarían
de que las cosas volvieran a la normalidad:
las enredaderas volverían a cargarse de guisantes;
las primeras lechugas pequeñas, tan frágiles, tan delicadas, comenzarían
a asomarse en la tierra.

En vez de eso, oscurece temprano.
Y las lluvias se hacen más pesadas, acarrean
el peso de las hojas muertas.

Al anochecer, ahora, una atmósfera de amenaza, un mal presagio.
Y la gente lo siente; dan un nombre a la temporada,
cosecha, para ponerle mejor cara a esas cosas.

Los calabacines se pudren en el suelo, las dulces uvas azules están acabadas.
Tal vez unas pocas raíces, pero el suelo está tan duro que los granjeros piensan
que no vale la pena el esfuerzo de sacarlas. ¿Para qué?
¿Para pararse en el mercado bajo un paraguas delgado, en medio de la lluvia y el frío,
sin ningún cliente?

Y entonces llega la escarcha; se acaba el asunto de la cosecha.
Comienza la nieve; se termina el simulacro de vida.
Ahora la tierra es blanca; los campos brillan cuando la luna se alza.

Me siento junto a la ventana de la habitación, viendo la nieve caer.
La tierra es como un espejo:
calma hallando calma, indiferencia hallando indiferencia.

Lo que vive, vive bajo tierra.
Lo que muere, muere sin luchar.

*

Aquí podeu llegir l’original en anglès: “Harvest

(L. Glück, Una vida de pueblo, València, Pre-Textos, 2020, trad. de A. Salas)


Un mos de poesia. Emily Dickinson, “Sobre la tanca”

Sobre la tanca

Sobre la tanca
creixen les maduixes,
sobre la tanca
sé que m’hi enfilaria, si ho provés.
Les baies, que bones que són!

Però si em taqués el Davantal,
segur que Déu em renyaria!
Oh, estimada, crec que si Ell fos un Noi
i pogués, Ell s’hi enfilaria.

Over the fence

Over the fence —
Strawberries — grow —
Over the fence —
I could climb — if I tried, I know —
Berries are nice!

But — if I stained my Apron —
God would certainly scold!
Oh, dear, — I guess if He were a Boy —
He’d — climb — if He could!

(Emily Dickinson, Aquesta és la meva carta al món, Barcelona, Proa, 2017. Traducció de Marcel Riera)


Un mos de poesia. Joan Vinyoli, “Elegia de Vallvidrera” (fragment)

V.

Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m’ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l’àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa de condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
Ara, amics, anem
a celebrar l’àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l’esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.

(J. Vinyoli, “Elegia de Vallvidrera (V)”, Passeig d’aniversari, Barcelona, Empúries, 1984)


Un mos de poesia. Junichiro Tanizaki, “El club dels sibarites”

“Una orquestra culinària, una simfonia de sabors.” Aquestes eren les paraules que rondaven en tot moment pel cap del comte. Anhelava descobrir un plat que, en tastar-lo, dissolgués la carn i elevés l’esperit cap al cel, com una música que obligués a ballar i ballar a qui la sentia fins a perdre el seny i morir; un plat que, com més se’n mengés, més plaer produís a la llengua i fos impossible parar de menjar-ne fins a rebentar. El comte pensava que, si era capaç de preparar un plat així, es podria considerar un gran artista. I no tan sols això. Pel seu cap, que tenia una gran capacitat d’imaginació, no paraven de desfilar-hi imatges de plats fruit de la seva fantasia desbocada. Tant si dormia com si estava despert, només somiava amb el menjar…

De sobte, va veure en la foscor una abellidora columna de vapor blanc que s’alçava cap al cel. Se sentia una olor deliciosa. Era una olor forta, aromàtica i dolcenca, una mescla de sentors entre les quals semblava que hi hagués l’olor de mochi torrat, d’ànec rostit, de cansalada, de porros, alls i cebes, de vedella estofada. Quan va agusar la vista en la foscor, va distingir cinc o sis objectes penjats enmig d’aquell vapor blanc. No sabia si era una penca de cansalada o un bocí de kon’yaku. Fos el que fos, era un bloc blanc i flonjo que tremolejava. Cada cop que bellugava una mica, deixava anar unes quantes gotes d’un brou espès com la mel que queien a terra. Quan mirar sota el bloc, hi va veure un toll de color marró que brillava amb un to de caramel… A l’esquerra del bloc blanquinós hi havia una petxina enorme com no n’havia vist mai cap.

(Junichiro Tanizaki, El club dels sibarites, Barcelona, El cercle de Viena, 2019. Traducció d’Albert Nolla)


Un mos de poesia: “Compota de poma”, de Ted Kooser

Compota de poma

M’agradava com la tapa blava estelada
d’aquella olla s’alçava i esbufegava
i es tornava a col·locar sobre un coixí
prim de vapor, i la manera com
la cuina d’ella s’omplia amb l’alè
càlid i humit de les pomes, com si totes
les pomes parlessin alhora,
com si haguessin tornat, fredes i esquerpes,
de les feines de l’hort, i miressin
de fer-se lloc a empentes al costat
del foc. Estava massa enfeinada
per gastar gens d’esment
parlant amb les pomes. Estrenyent
la dentadura amb els llavis arrugats,
havia de fer dringar i apilar
les tapes, monedes lluents de bronze,
i comptar amb atenció
els cèrcols de goma vermella, i alçar
cada pot, per veure si era net,
contra una finestra que donava
al seu pati i s’endinsava a Iowa.
I després de cada tres o quatre pots,
s’eixugava el baf de les ulleres
amb la vora del davantal, pintat
amb barques vermelles molt petites
que navegaven amb un espetec de banderes
verdes com fulles, sota glopades
de núvols pàl·lids de compota de poma
amb aroma de canyella i de clau,
les úniques barques que velejaven
dues mil milles al voltant.

(Ted Kooser, L’ocell matiner i altres poemes, Pollença, El Gall Editor, 2017.
Trad. de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana)


Un mos de poesia. Sujata Bhatt, “All en la pau i en la guerra”

All en la pau i en la guerra

En temps de pau es feien fregues amb pasta d’all
a la part baixa de l’esquena
abans de jeure junts.
Una purificació lenta. Era
apegalós, després estranyament fresc.
Era la seva mossegada secreta,
l’afrodisíac més potent.
I preferien l’all tendre
amb grans molsuts de color porpra.

En temps de guerra es feien tocs amb pasta d’all
sobre cada ferida:
ganyotes interminables
i interminables aquells embenats blancs de cotó.
La fortor de pus i d’all
finalment donava pas a la pell rosada
i llustrosa com un gra d’all acabat
de pelar, nous pedaços de pell
els recordaven com en temps de pau
el jardí esclatava amb lliris
i alls. I les roses!
Les roses ruixades amb aigua d’all.
En temps de pau l’única guerra
era contra els cucs.

*

Sujata Bhatt participarà enguany a Barcelona Poesia: podrem escoltar-la al Museu Marès, en diàleg amb Gemma Gorga (dijous 9 de maig, a les 18.30). Més informació aquí.

*

Garlic in War and Peace

In peace they rubbed garlic paste
across their lower backs
before they lay together.
A slow cleansing – it was
sticky, then strangely cool.
It was their secret bite
their strongest aphrodisiac.
And they preferred green garlic
with large purple cloves.

In war they dabbed garlic paste
over each wound –
such endless wincing
and endless those white cotton bandages.
The stench of pus and garlic
finally giving way to pink skin
shiny as a freshly peeled clove
of garlic – new patches of skin
reminding them how in peace
their garden overflowed with lilies
and garlic – and the roses!
The roses sprayed with garlic-water.

In peace their only war
was against worms.

(Sujata Bhatt, The Stinking Rose, Carcanet, 1995)


Un mos de poesia. “Un plat de préssecs a Rússia”, de Wallace Stevens

Un plat de préssecs a Rússia

Tasto aquests préssecs amb tot el cos,
els toco i els oloro. Qui parla?

Me n’amaro com l’angeví
s’amara d’Anjou. Els miro amb ulls d’amant,

com un jove amant mira els primers brots de primavera,
com toca la guitarra un gitano espanyol.

Qui parla? Ha de ser aquell jo,
l’animal, el rus i l’exiliat, per a qui

les campanes de la capella pul·lulen sons
al cor. Els préssecs són grossos i rodons,

ah, i vermells, i amb borrissol de préssec!
Prenys de suc, i la pell és suau.

Prenys dels colors del meu poble
i de bon temps, d’estiu, pau i rosada.

La cambra on són està en calma.
Obertes les finestres. La llum del sol

omple les cortines, que tremolen un xic,
i això m’inquieta. Jo ignorava

que aquestes ferocitats podrien separar-me
de mi mateix, com fan aquests préssecs.

A Dish of Peaches in Russia

With my whole body I taste these peaches,
I touch them and smell them. Who speaks?

I absorb them as the Angevine
Absorbs Anjou. I see them as a lover sees,

As a young lover sees the first buds of spring
And as the black Spaniard plays his guitar.

Who speaks? But it must be that I,
That animal, that Russian, that exile, for whom

The bells of the chapel pullulate sounds at
Heart. The peaches are large and round,

Ah! and red; and they have peach fuzz, ah!
They are full of juice and the skin is soft.

They are full of the colors of my village
And of fair wheather, summer, dew, peace.

The room is quiet where they are.
The windows are open. The sunlight fills

The curtains. Even the drifting of the curtains,
Slight as it is, disturbs me. I did not know

That such ferocities could tear
One self from another, as these peaches do.

(Wallace Stevens, Estructures en la boira, Barcelona, Godall Edicions, 2018, trad. de Josep M. Capilla)


Un mos de poesia. “Herència”, de Berta Piñán

Herència

Em va ensenyar els secrets de l’art
culinària:
com batre la clara perquè pugi,
què fer perquè no piqui als ulls
la ceba,
la sal i el llevat en harmonia
combinats, les tasses de sucre
per persona i el punt exacte
de l’oli.
Aquesta va ser la seva herència:
pesos, mesures, proporcions,
temps de cocció, trucs i
receptes de cuina.
No vam parlar gaire més
ella i jo, tots aquells anys
en què vam estar juntes.
Si esperava una altra cosa,
no hi va haver res. Cap senyal
d’aprovació o ni tan sols
de retret.
La nostra va ser, com tantes,
una història de silencis.
Totes les paraules no dites
es van quedar allà, bullint
a foc lent.

Herencia

Deprendióme los secretos del arte
culinariu:
cómo bater la clara pa qu’esponxe,
qué facer pa que nun pique nos güeyos
la cebolla,
el sal y el formientu n’armonía
entemecío, los caciellos de zúcare
por persona y el puntu exactu
del aceite.
Esa foi la so herencia:
pesos, medides, proporciones,
tiempos de coción, trucos y
recetes de cocina.
Nun falamos muncho más
ella y yo toos esos años
nos que tuviemos xuntes.
Si esperaba otra cosa,
nada hubo. Nenguna señal
d’aprobación o siquiera
de reproche.
La nuestra fue, como tantes,
una historia de silencios.
Toles palabres nun diches
quedaren ellí, referviendo
a fueu lentu.

(B. Piñán, La ferida, Pollença, El Gall Editor, 2018, trad. de l’asturià de J. Subirana)


Un mos de poesia. Iris Murdoch, “El mar, el mar”

“El menjar és una qüestió profunda i, dit sigui de passada, una cosa sobre la qual cap escriptor no menteix. Em pregunto d’on deu provenir la meva oportuna intel·ligència gastronòmica. Una infantesa plena d’estretors em va llegar l’horror pel menjar malaguanyat. Gaudia plenament de les poques reserves que teníem a casa. La meva mare era una ‘bona cuinera de plats senzills’, però li faltava la inspirada simplicitat que per a mi és l’essència del menjar bé. Crec que la il·luminació em va sobrevenir, com a sant Agustí, per un disgust pels excessos. Quan era un director jove era prou idiota i convencional per creure que havia d’entretenir els altres portant-los a restaurants de renom. A poc a poc em vaig anar adonant que engolir grans quantitats de menjar car, pretensiós i sovint mediocre en llocs públics no tan sols era immoral, poc saludable i antiestètic, sinó també desagradable. Llavors vaig començar a oferir chez moi plaers senzills als meus convidats. ¿Què hi ha de més deliciós que una torrada calenta amb mantega, acabada de fer, complementada o no amb pasta d’arengada fumada? ¿O unes senzilles cebes bullides amb una mica de bou en conserva fred, si així es vol? I el farro ben fet amb sucre morè i nata és un plat digne d’un rei […]. Amb tot, pot ser que el que de debò em va fer entendre la falsa mitologia de l’haute cuisine no van ser tant els restaurants com els sopars a casa dels particulars. Durant molt de temps, i en general en va, he mirat de convèncer els meus amics que no cuinin de manera pomposa”

(Iris Murdoch, El mar, el mar, Barcelona, Edicions de 1984, 2017. Traducció de Laura Baena)


Un mos de poesia. Francesc Parcerisas, “Un estiu” (fragment)

“Al matí només he menjat unes llesques de pa de cereals amb un formatget, un grapat d’ametlles i un parell de tasses grans de cafè, i a quarts de dues ja tinc gana. Baixo a la fleca a comprar una barra de pa de vinya i em faig un dinar del temps: una amanida d’escarola, ceba, olives, un tall de pernil, raïm, una cervesa i, en acabat, un cafè. He provat la ceba que vaig adobar fa dos o tres dies: era al supermercat i vaig veure unes cebes dolces de Figueres, de color moradenc, i vaig pensar que serien bones d’adobar; a casa en vaig tallar una no gaire menuda, la vaig posar en una terrina petita de plàstic i la vaig colgar amb vinagre de poma, oli, herbes de Provença i pebre negre en gra. Després d’aquests dos o tres dies, els talls del fons, que han estat més ben xopats, han perdut la fortor de la ceba i són dolços i vinagrosos i fa de bon menjar. El gust m’ha fet venir al cap el farmer’s lunch que solien oferir els pubs de Bristol quan hi vivia: formatge i ceba amb una llesca gruixuda de pa amb mantega […]. Les olives que avui tenia a casa eren negres (mortes) i trencades (un punt amargants), i elles soles podrien constituir un plat –abans no era tan estrany veure al camp, assegut a l’ombra d’una bona soca, un jornaler que menjava un crostó de pa i un grapat d’olives i feia un traguet de la bóta–. Trobo que ara moltes de les olives més populars (sobretot les que en diuen “sevillanes”) són ben fades, no tenen gust de res, i si, a més a més, són negres, semblen fetes de restes de pneumàtics de cautxú reblanits. Aquests dinars lleugers per sortir del pas em plauen; mato el cuc i sé que tornaré a tenir gana al vespre, però de moment em permeten continuar treballant sense perdre gaire temps, sense haver-me de preocupar massa. Com que fa pocs dies vaig llegir la notícia absurda i moralment insultant que a Eivissa, en un d’aquests hotels-discoteques de moda, s’oferia el menú més car del món (uns mil sis-cents euros per cap), em faig avinent que el meu modestíssim writer’s lunch segurament m’acaba d’estalviar una petita fortuna comparat amb el que hauria gastat no ja en aquest local escandalosament obscè d’Eivissa, sinó en qualsevol humil gingueta de la platja.”

(F. Parcerisas: Un estiu, Barcelona, Quaderns Crema, 2018)


Un mos de poesia. José Watanabe, “Restaurante vegetariano”

Restaurante vegetariano

A los vegetales se entra
con hambre de animal longevo y apacible, y lentamente
se acaba
la lechuga.

A la carne se va distinto, se ingresa a ella
con ansia orgánica, casi disputándola
como si fuera carne
del día de la resurrección, y se acaba
el bife.

Recuerdas:
para que tú vivieras
tu familia depredaba la tierra para ti,
pollos patos reses cuyes cabritos carne
para convalecer y durar.

El alimento en la boca te relaciona
con el mundo. Hay días de felino
y días de paquidermo. Hoy sean bienvenidas
las benéficas ensaladas, la suave soya y las frutas
aunque tarde:
ya cincuenta años que comes carne
y estás eructando miedo.

Pero hay días que no tienes carnes ni vegetales
sino arena en la lengua. Te explicas: tal vez has comido
una sequedad inicial, insidiosa, de pecho, y nunca
se acaba, el desierto
nunca se acaba.

(José Watanabe, Elogio del refrenamiento, Sevilla, Renacimiento, 2003)

 

 


Un mos de poesia. “Matí tardoral”, d’Esperança Castell Rodriguez

Matí tardoral

Estic sola aquest matí.
Els petits van marxar a l’horabaixa.
Se’n van endur el color de les dàlies
i, les butxaques, plenes a vessar
de castanyes encara calentes.

Al dormitori, un Petit Príncep
és feliç perquè espera que ells tornin.
A la fruitera de la cuina,
les dòcils magranes, algun codony aspre
i el raïm temperat i sucós.

El sol entra de puntetes fins al fons,
il·lumina les fotografies en blanc i negre
dels éssers estimats. Els seus llavis
conjuguen mots coneguts
amb un sentit nou.

Cada racó que imaginava buit
està prenyat d’aromes agredolces,
de presències que, en veu baixa,
demanen seure a taula i conversar.

(Esperança Castell Rodriguez, Arrels a la roca, Barcelona, Meteora, 2016)


Un mos de poesia. Elio Vittorini, “Conversa a Sicília”

“Venia olor d’arengada a la brasa, i la meva mare va afegir:

–Anem a la cuina… Tinc l’arengada al foc.

Vam anar a l’habitació del costat, on el sol batia sobre el respatller de ferro fosc del llit, i d’allí a la petita cuina, on el sol batia sobre cada cosa. A terra, sobre un escambell de fusta, hi havia encès un braser d’aram. L’arengada s’hi coïa, fumant, i la meva mare es va inclinar per girar-la.

–Ja veuràs que bona és –va dir.

–Sí –vaig dir jo, i respirava l’olor de l’arengada, i no m’era indiferent, m’agradava, reconeixia l’olor dels àpats de la meva infància.

–Em sembla que no hi ha res de més bo –vaig dir. I vaig preguntar–: En menjàvem, quan jo era noi?

–No menjàvem altra cosa –va dir la meva mare–. Arengades a l’hivern, pebrots a l’estiu. Era sempre el nostre menjar, no te’n recordes?

–I les faves amb cards? –vaig dir jo recordant.

–Sí –va dir la meva mare–, les faves amb cards. Et delies per les faves amb cards.

–Ah sí! –vaig dir jo–. M’hi delia?

I la meva mare:

–Sí, sempre n’hauries volgut un segon plat… I també de llenties amb ceba, i tomàquets secs, i llard…

[…]

–I tu no t’avorreixes de l’arengada? –vaig dir jo.

–Però l’arengada és gustosa –va dir la meva mare. I es va posar a explicar-me totes les arengades que creia haver menjat durant la seva vida, em va dir que en això, la seva capacitat de menjar arengades i arengades, era com el seu pare, el meu avi.

–Em sembla que les arengades tenen alguna cosa bona per al cervell –va dir–. I donen bon color.

I va il·lustrar tot allò que creia que tenien de bo les arengades per a les diverses coses i funcions humanes, va declarar que potser el meu avi era un gran home precisament gràcies a les arengades”

Elio Vittorini, Conversa a Sicília (1941). Traducció de Maria Aurèlia Capmany


Un mos de poesia: “Menú de degustació”, de Jordi Cervera

http://www.asteriscagents.com/assets/images/libros/9493menu%CC%81-degustacio%CC%81jpg

Cervellets de xai amb garotes i raïm de mar

Com un llangardaix que fuig deixant la cua,
pèrdua ben lleu a canvi de l’horitzó,
aquella ratlla oberta i fugaç
sense camins ni enforcalls que la limitin,
anem trobant cervellets que no pensen
i grans de raïm sucosos que ens emborratxen de sal.

 

Cloïsses amb te earl grey, pomelo rosa i sèsam negre

Perdo el temps espiant,
amb certa golafreria neguitosa,
el tarannà àvid
de tot allò que m’envolta.

Tot és brogit,
guspireig incansable
i la cremor violenta d’un earl grey a la gola
m’assossega.


Un mos de poesia: “Dàtils” (fragment), d’Edward Hirsch

Dàtils (dos fragments)

Mentre passejo sota les palmeres de Miami
li compro un gotim de dàtils a un venedor àrab.

Vull tastar un cop més el sabor dolcenc i apegalós
de la infantesa, les seves fulles alades i els pinyols secrets.

A la nostra família, la tieta Lil ens servia els dàtils
en bols de ceràmica. Els enfornava per fer-ne pastissets.

Deia que el primer mos d’un dàtil
és com sentir a la boca el dit d’una criatura,

el segon és com la fressa callada
de l’oració vespertina d’un pare.

                          *

Quan la meva tieta no tenia prou força per mastegar,
ma cosina aixafava un dàtil fins a fer-lo puré

i l’hi peixia amb una cullereta,
l’última engruna melosa del jardí.

Ibn al-Arabí creia que Déu havia fet
una terra immensa d’un bocí de llevat

de la mida d’una llavor de sèsam.
De tan petit gairebé no es veia,

i tanmateix es va desplegar en un món
amb planes, muntanyes, deserts, valls…

(Edward Hirsch, Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes,
Barcelona, Edicions de 1984, 2017. Trad. d’Ernest Farrés i Gemma Gorga)


Un mos de poesia

51Y3igoJThL._SX333_BO1,204,203,200_

 

No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,

un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.

I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra…

Serà molt millor això que l’imperi d’un soldà.

(Omar Khayyam, Quartetes, Barcelona, Adesiara, 2010.

Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés)


Un mos de poesia: “Espinacs per sopar”, d’Arun Kolatkar

Espinacs per sopar

cada vegada que passa alguna cosa
vull dir alguna cosa dolenta de debò
com ara que suspens els exàmens
i no saps com dir-li a ton pare
no sé què ho fa
que sempre hi ha espinacs per sopar

cada vegada que passa alguna cosa
cada vegada que van mal dades
la teva noia es casa amb l’altre noi
o el teu cap et planta al carrer
arribes a casa aquella nit
i trobes que hi ha espinacs per sopar

tot el dia que vagareges
i que et preguntes quin gust deu fer el verí de rata
perquè la teva xicota és a punt de casar-se
amb el pilot de kuwait
tornes a casa tard i trobes
és clar que hi ha espinacs per sopar

et sents com la teulada que s’ensorra
t’envolten les runes
mantens la sang freda ignores una biga
enretires una rajola de damunt la taula
i no et cal mirar
per saber que ha d’haver-hi espinacs per sopar

(Arun Kolatkar, Collected Poems in English, Northumberland, Bloodaxe Books, 2010)

Spinach for Dinner

whenever something happens
i mean something really bad
like you fail in your exams
and don’t know how to tell your dad
i don’t know why it is
but there is always spinach for dinner

whenever something happens
whenever things look pretty black
your girl marries the other guy
or your boss gives you the sack
you come home that night
and find that there’s spinach for dinner

you wander around all day
wondering how rat poison will taste
because your girlfriend’s gonna marry
the pilot from kuwait
you get home late and find
there indeed is spinach for dinner

you feel like the roof caved in
you’re surrounded by the rubble
you keep your cool you shrug off a beam
remove a tile from the dinner table
you don’t have to look
it has to be spinach for dinner


Un mos de poesia

“De vegades, després d’un empatx de companyia humana i de safareig, i d’haver esgotat els meus amics de la ciutat, em dirigia més cap a l’oest d’on vivia habitualment, cap a les parts encara menys freqüentades de la ciutat, ‘a boscos i prats nous’, o bé, mentre es ponia el sol, em prenia un sopar a base de nabius i móres del turó Fair Haven i n’aprovisionava per a diversos dies. Els fruits no brinden el seu gust veritable a qui els compra, ni tampoc a qui els cultiva per al mercat. Hi ha una sola manera d’obtenir-lo, però pocs la posen en pràctica. Si voleu saber quin gust fan els nabius, demaneu-ho al vaquer o a la perdiu. És un error vulgar suposar que heu tastat els nabius si mai no n’heu collit. Un nabiu no arriba mai a Boston. El seu gust a ambrosia i la seva essència es perden amb el borrissol que es desprèn pel fregament del carro del mercat, i esdevenen simple farratge. Mentre regni l’eterna justícia, cap nabiu innocent serà transportat fins allà des dels turons”

Henry David Thoreau, Walden o la vida als boscos (1854)

“Sometimes, having had a surfeit of human society and gossip, and worn out all my village friends, I rambled still farther westward than I habitually dwell, into yet more unfrequented parts of the town, ‘to fresh woods and pastures new’ or, while the sun was setting, made my supper of huckleberries and blueberries on Fair Haven Hill, and laid up a store for several days. The fruits do not yield their true flavor to the purchaser of them, nor to him who raises them for the market. There is but one way to obtain it, yet few take that way. If you would know the flavor of huckleberries, ask the cowboy or the partridge. It is a vulgar error to suppose that you have tasted huckleberries who never plucked them. A huckleberry never reaches Boston. The ambrosial and essential part of the fruit is lost with the bloom which is rubbed off in the market cart, and they become mere provender. As long as Eternal Justice reigns, not one innocent huckleberry can be transported thither from the country’s hills”

Henry David Thoreau, Walden, or Life in the Woods (1854)


Un mos de poesia

This is just to say

I have eaten
the plums
that were in
the icebox

and which
you were probably
saving
for breakfast

Forgive me
they were delicious
so sweet
and so cold

(William Carlos Williams, The Collected Poems: Volume I, 1909-1939)

Només volia dir-te

Que m’he menjat
les prunes
que hi havia
a la nevera

i que
segurament
et reservaves
per esmorzar

Perdona’m
eren delicioses
tan dolces
i tan fresques


Un mos de poesia

Desayuno con vista

El café se hace a fuego lento,
bien cargado, casi tinto.
Al montarlo
hay que poner una capa de agua
en el tarro de la greca
(agua siempre blanda)
para que el fondo caliente
no lo amargue.
Hay que servirlo con hervor
y poca azúcar
en la taza de peltre.

Al pan recién hecho
se le unta algo de miel
y con el roce del cubierto
se desmorona un gusto a leña
bueno al paladar.

El desayuno se toma junto a la ventana,
hacia los árboles,
por donde el viento se aviva de nuevo
este verano.

(Pausides Gonzalez, Libro del aire, Caracas, Equinoccio, 2007)


Un mos de poesia. Roger Vilà Padró, “Bodegó”

Bodegó

Xauxina la ceba,
netejo la sípia,
calculo l’arròs.
Pel sòcol trastegen
dues formigues.
Decanto el vi negre.
Degota l’aixeta.
Apunto a la llista
pebre i safrà.
Sense un fil de roba
em surts per la porta
i amb els cabells molls.
Remuga el llamàntol.
Fem junts la picada.
Se’ns cova l’arrós.

(Roger Vilà Padró, Tot esperant la riuada, València, Tres i Quatre, 2015)