Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Un mos de poesia. “Matí tardoral”, d’Esperança Castell Rodriguez

Matí tardoral

Estic sola aquest matí.
Els petits van marxar a l’horabaixa.
Se’n van endur el color de les dàlies
i, les butxaques, plenes a vessar
de castanyes encara calentes.

Al dormitori, un Petit Príncep
és feliç perquè espera que ells tornin.
A la fruitera de la cuina,
les dòcils magranes, algun codony aspre
i el raïm temperat i sucós.

El sol entra de puntetes fins al fons,
il·lumina les fotografies en blanc i negre
dels éssers estimats. Els seus llavis
conjuguen mots coneguts
amb un sentit nou.

Cada racó que imaginava buit
està prenyat d’aromes agredolces,
de presències que, en veu baixa,
demanen seure a taula i conversar.

(Esperança Castell Rodriguez, Arrels a la roca, Barcelona, Meteora, 2016)

Anuncis


Un mos de poesia. Elio Vittorini, “Conversa a Sicília”

“Venia olor d’arengada a la brasa, i la meva mare va afegir:

–Anem a la cuina… Tinc l’arengada al foc.

Vam anar a l’habitació del costat, on el sol batia sobre el respatller de ferro fosc del llit, i d’allí a la petita cuina, on el sol batia sobre cada cosa. A terra, sobre un escambell de fusta, hi havia encès un braser d’aram. L’arengada s’hi coïa, fumant, i la meva mare es va inclinar per girar-la.

–Ja veuràs que bona és –va dir.

–Sí –vaig dir jo, i respirava l’olor de l’arengada, i no m’era indiferent, m’agradava, reconeixia l’olor dels àpats de la meva infància.

–Em sembla que no hi ha res de més bo –vaig dir. I vaig preguntar–: En menjàvem, quan jo era noi?

–No menjàvem altra cosa –va dir la meva mare–. Arengades a l’hivern, pebrots a l’estiu. Era sempre el nostre menjar, no te’n recordes?

–I les faves amb cards? –vaig dir jo recordant.

–Sí –va dir la meva mare–, les faves amb cards. Et delies per les faves amb cards.

–Ah sí! –vaig dir jo–. M’hi delia?

I la meva mare:

–Sí, sempre n’hauries volgut un segon plat… I també de llenties amb ceba, i tomàquets secs, i llard…

[…]

–I tu no t’avorreixes de l’arengada? –vaig dir jo.

–Però l’arengada és gustosa –va dir la meva mare. I es va posar a explicar-me totes les arengades que creia haver menjat durant la seva vida, em va dir que en això, la seva capacitat de menjar arengades i arengades, era com el seu pare, el meu avi.

–Em sembla que les arengades tenen alguna cosa bona per al cervell –va dir–. I donen bon color.

I va il·lustrar tot allò que creia que tenien de bo les arengades per a les diverses coses i funcions humanes, va declarar que potser el meu avi era un gran home precisament gràcies a les arengades”

Elio Vittorini, Conversa a Sicília (1941). Traducció de Maria Aurèlia Capmany


Un mos de poesia: “Menú de degustació”, de Jordi Cervera

http://www.asteriscagents.com/assets/images/libros/9493menu%CC%81-degustacio%CC%81jpg

Cervellets de xai amb garotes i raïm de mar

Com un llangardaix que fuig deixant la cua,
pèrdua ben lleu a canvi de l’horitzó,
aquella ratlla oberta i fugaç
sense camins ni enforcalls que la limitin,
anem trobant cervellets que no pensen
i grans de raïm sucosos que ens emborratxen de sal.

 

Cloïsses amb te earl grey, pomelo rosa i sèsam negre

Perdo el temps espiant,
amb certa golafreria neguitosa,
el tarannà àvid
de tot allò que m’envolta.

Tot és brogit,
guspireig incansable
i la cremor violenta d’un earl grey a la gola
m’assossega.


Un mos de poesia: “Dàtils” (fragment), d’Edward Hirsch

Dàtils (dos fragments)

Mentre passejo sota les palmeres de Miami
li compro un gotim de dàtils a un venedor àrab.

Vull tastar un cop més el sabor dolcenc i apegalós
de la infantesa, les seves fulles alades i els pinyols secrets.

A la nostra família, la tieta Lil ens servia els dàtils
en bols de ceràmica. Els enfornava per fer-ne pastissets.

Deia que el primer mos d’un dàtil
és com sentir a la boca el dit d’una criatura,

el segon és com la fressa callada
de l’oració vespertina d’un pare.

                          *

Quan la meva tieta no tenia prou força per mastegar,
ma cosina aixafava un dàtil fins a fer-lo puré

i l’hi peixia amb una cullereta,
l’última engruna melosa del jardí.

Ibn al-Arabí creia que Déu havia fet
una terra immensa d’un bocí de llevat

de la mida d’una llavor de sèsam.
De tan petit gairebé no es veia,

i tanmateix es va desplegar en un món
amb planes, muntanyes, deserts, valls…

(Edward Hirsch, Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes,
Barcelona, Edicions de 1984, 2017. Trad. d’Ernest Farrés i Gemma Gorga)


Un mos de poesia

51Y3igoJThL._SX333_BO1,204,203,200_

 

No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,

un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.

I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra…

Serà molt millor això que l’imperi d’un soldà.

(Omar Khayyam, Quartetes, Barcelona, Adesiara, 2010.

Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés)


Un mos de poesia: “Espinacs per sopar”, d’Arun Kolatkar

Espinacs per sopar

cada vegada que passa alguna cosa
vull dir alguna cosa dolenta de debò
com ara que suspens els exàmens
i no saps com dir-li a ton pare
no sé què ho fa
que sempre hi ha espinacs per sopar

cada vegada que passa alguna cosa
cada vegada que van mal dades
la teva noia es casa amb l’altre noi
o el teu cap et planta al carrer
arribes a casa aquella nit
i trobes que hi ha espinacs per sopar

tot el dia que vagareges
i que et preguntes quin gust deu fer el verí de rata
perquè la teva xicota és a punt de casar-se
amb el pilot de kuwait
tornes a casa tard i trobes
és clar que hi ha espinacs per sopar

et sents com la teulada que s’ensorra
t’envolten les runes
mantens la sang freda ignores una biga
enretires una rajola de damunt la taula
i no et cal mirar
per saber que ha d’haver-hi espinacs per sopar

(Arun Kolatkar, Collected Poems in English, Northumberland, Bloodaxe Books, 2010)

Spinach for Dinner

whenever something happens
i mean something really bad
like you fail in your exams
and don’t know how to tell your dad
i don’t know why it is
but there is always spinach for dinner

whenever something happens
whenever things look pretty black
your girl marries the other guy
or your boss gives you the sack
you come home that night
and find that there’s spinach for dinner

you wander around all day
wondering how rat poison will taste
because your girlfriend’s gonna marry
the pilot from kuwait
you get home late and find
there indeed is spinach for dinner

you feel like the roof caved in
you’re surrounded by the rubble
you keep your cool you shrug off a beam
remove a tile from the dinner table
you don’t have to look
it has to be spinach for dinner


Un mos de poesia

“De vegades, després d’un empatx de companyia humana i de safareig, i d’haver esgotat els meus amics de la ciutat, em dirigia més cap a l’oest d’on vivia habitualment, cap a les parts encara menys freqüentades de la ciutat, ‘a boscos i prats nous’, o bé, mentre es ponia el sol, em prenia un sopar a base de nabius i móres del turó Fair Haven i n’aprovisionava per a diversos dies. Els fruits no brinden el seu gust veritable a qui els compra, ni tampoc a qui els cultiva per al mercat. Hi ha una sola manera d’obtenir-lo, però pocs la posen en pràctica. Si voleu saber quin gust fan els nabius, demaneu-ho al vaquer o a la perdiu. És un error vulgar suposar que heu tastat els nabius si mai no n’heu collit. Un nabiu no arriba mai a Boston. El seu gust a ambrosia i la seva essència es perden amb el borrissol que es desprèn pel fregament del carro del mercat, i esdevenen simple farratge. Mentre regni l’eterna justícia, cap nabiu innocent serà transportat fins allà des dels turons”

Henry David Thoreau, Walden o la vida als boscos (1854)

“Sometimes, having had a surfeit of human society and gossip, and worn out all my village friends, I rambled still farther westward than I habitually dwell, into yet more unfrequented parts of the town, ‘to fresh woods and pastures new’ or, while the sun was setting, made my supper of huckleberries and blueberries on Fair Haven Hill, and laid up a store for several days. The fruits do not yield their true flavor to the purchaser of them, nor to him who raises them for the market. There is but one way to obtain it, yet few take that way. If you would know the flavor of huckleberries, ask the cowboy or the partridge. It is a vulgar error to suppose that you have tasted huckleberries who never plucked them. A huckleberry never reaches Boston. The ambrosial and essential part of the fruit is lost with the bloom which is rubbed off in the market cart, and they become mere provender. As long as Eternal Justice reigns, not one innocent huckleberry can be transported thither from the country’s hills”

Henry David Thoreau, Walden, or Life in the Woods (1854)