Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Un mos de poesia. Emily Dickinson, “Sobre la tanca”

Sobre la tanca

Sobre la tanca
creixen les maduixes,
sobre la tanca
sé que m’hi enfilaria, si ho provés.
Les baies, que bones que són!

Però si em taqués el Davantal,
segur que Déu em renyaria!
Oh, estimada, crec que si Ell fos un Noi
i pogués, Ell s’hi enfilaria.

Over the fence

Over the fence —
Strawberries — grow —
Over the fence —
I could climb — if I tried, I know —
Berries are nice!

But — if I stained my Apron —
God would certainly scold!
Oh, dear, — I guess if He were a Boy —
He’d — climb — if He could!

(Emily Dickinson, Aquesta és la meva carta al món, Barcelona, Proa, 2017. Traducció de Marcel Riera)


Un mos de poesia. Joan Vinyoli, “Elegia de Vallvidrera” (fragment)

V.

Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m’ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l’àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa de condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
Ara, amics, anem
a celebrar l’àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l’esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.

(J. Vinyoli, “Elegia de Vallvidrera (V)”, Passeig d’aniversari, Barcelona, Empúries, 1984)


Un mos de poesia. Junichiro Tanizaki, “El club dels sibarites”

“Una orquestra culinària, una simfonia de sabors.” Aquestes eren les paraules que rondaven en tot moment pel cap del comte. Anhelava descobrir un plat que, en tastar-lo, dissolgués la carn i elevés l’esperit cap al cel, com una música que obligués a ballar i ballar a qui la sentia fins a perdre el seny i morir; un plat que, com més se’n mengés, més plaer produís a la llengua i fos impossible parar de menjar-ne fins a rebentar. El comte pensava que, si era capaç de preparar un plat així, es podria considerar un gran artista. I no tan sols això. Pel seu cap, que tenia una gran capacitat d’imaginació, no paraven de desfilar-hi imatges de plats fruit de la seva fantasia desbocada. Tant si dormia com si estava despert, només somiava amb el menjar…

De sobte, va veure en la foscor una abellidora columna de vapor blanc que s’alçava cap al cel. Se sentia una olor deliciosa. Era una olor forta, aromàtica i dolcenca, una mescla de sentors entre les quals semblava que hi hagués l’olor de mochi torrat, d’ànec rostit, de cansalada, de porros, alls i cebes, de vedella estofada. Quan va agusar la vista en la foscor, va distingir cinc o sis objectes penjats enmig d’aquell vapor blanc. No sabia si era una penca de cansalada o un bocí de kon’yaku. Fos el que fos, era un bloc blanc i flonjo que tremolejava. Cada cop que bellugava una mica, deixava anar unes quantes gotes d’un brou espès com la mel que queien a terra. Quan mirar sota el bloc, hi va veure un toll de color marró que brillava amb un to de caramel… A l’esquerra del bloc blanquinós hi havia una petxina enorme com no n’havia vist mai cap.

(Junichiro Tanizaki, El club dels sibarites, Barcelona, El cercle de Viena, 2019. Traducció d’Albert Nolla)


Un mos de poesia: “Compota de poma”, de Ted Kooser

Compota de poma

M’agradava com la tapa blava estelada
d’aquella olla s’alçava i esbufegava
i es tornava a col·locar sobre un coixí
prim de vapor, i la manera com
la cuina d’ella s’omplia amb l’alè
càlid i humit de les pomes, com si totes
les pomes parlessin alhora,
com si haguessin tornat, fredes i esquerpes,
de les feines de l’hort, i miressin
de fer-se lloc a empentes al costat
del foc. Estava massa enfeinada
per gastar gens d’esment
parlant amb les pomes. Estrenyent
la dentadura amb els llavis arrugats,
havia de fer dringar i apilar
les tapes, monedes lluents de bronze,
i comptar amb atenció
els cèrcols de goma vermella, i alçar
cada pot, per veure si era net,
contra una finestra que donava
al seu pati i s’endinsava a Iowa.
I després de cada tres o quatre pots,
s’eixugava el baf de les ulleres
amb la vora del davantal, pintat
amb barques vermelles molt petites
que navegaven amb un espetec de banderes
verdes com fulles, sota glopades
de núvols pàl·lids de compota de poma
amb aroma de canyella i de clau,
les úniques barques que velejaven
dues mil milles al voltant.

(Ted Kooser, L’ocell matiner i altres poemes, Pollença, El Gall Editor, 2017.
Trad. de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana)


Un mos de poesia. Sujata Bhatt, “All en la pau i en la guerra”

All en la pau i en la guerra

En temps de pau es feien fregues amb pasta d’all
a la part baixa de l’esquena
abans de jeure junts.
Una purificació lenta. Era
apegalós, després estranyament fresc.
Era la seva mossegada secreta,
l’afrodisíac més potent.
I preferien l’all tendre
amb grans molsuts de color porpra.

En temps de guerra es feien tocs amb pasta d’all
sobre cada ferida:
ganyotes interminables
i interminables aquells embenats blancs de cotó.
La fortor de pus i d’all
finalment donava pas a la pell rosada
i llustrosa com un gra d’all acabat
de pelar, nous pedaços de pell
els recordaven com en temps de pau
el jardí esclatava amb lliris
i alls. I les roses!
Les roses ruixades amb aigua d’all.
En temps de pau l’única guerra
era contra els cucs.

*

Sujata Bhatt participarà enguany a Barcelona Poesia: podrem escoltar-la al Museu Marès, en diàleg amb Gemma Gorga (dijous 9 de maig, a les 18.30). Més informació aquí.

*

Garlic in War and Peace

In peace they rubbed garlic paste
across their lower backs
before they lay together.
A slow cleansing – it was
sticky, then strangely cool.
It was their secret bite
their strongest aphrodisiac.
And they preferred green garlic
with large purple cloves.

In war they dabbed garlic paste
over each wound –
such endless wincing
and endless those white cotton bandages.
The stench of pus and garlic
finally giving way to pink skin
shiny as a freshly peeled clove
of garlic – new patches of skin
reminding them how in peace
their garden overflowed with lilies
and garlic – and the roses!
The roses sprayed with garlic-water.

In peace their only war
was against worms.

(Sujata Bhatt, The Stinking Rose, Carcanet, 1995)


Un mos de poesia. “Un plat de préssecs a Rússia”, de Wallace Stevens

Un plat de préssecs a Rússia

Tasto aquests préssecs amb tot el cos,
els toco i els oloro. Qui parla?

Me n’amaro com l’angeví
s’amara d’Anjou. Els miro amb ulls d’amant,

com un jove amant mira els primers brots de primavera,
com toca la guitarra un gitano espanyol.

Qui parla? Ha de ser aquell jo,
l’animal, el rus i l’exiliat, per a qui

les campanes de la capella pul·lulen sons
al cor. Els préssecs són grossos i rodons,

ah, i vermells, i amb borrissol de préssec!
Prenys de suc, i la pell és suau.

Prenys dels colors del meu poble
i de bon temps, d’estiu, pau i rosada.

La cambra on són està en calma.
Obertes les finestres. La llum del sol

omple les cortines, que tremolen un xic,
i això m’inquieta. Jo ignorava

que aquestes ferocitats podrien separar-me
de mi mateix, com fan aquests préssecs.

A Dish of Peaches in Russia

With my whole body I taste these peaches,
I touch them and smell them. Who speaks?

I absorb them as the Angevine
Absorbs Anjou. I see them as a lover sees,

As a young lover sees the first buds of spring
And as the black Spaniard plays his guitar.

Who speaks? But it must be that I,
That animal, that Russian, that exile, for whom

The bells of the chapel pullulate sounds at
Heart. The peaches are large and round,

Ah! and red; and they have peach fuzz, ah!
They are full of juice and the skin is soft.

They are full of the colors of my village
And of fair wheather, summer, dew, peace.

The room is quiet where they are.
The windows are open. The sunlight fills

The curtains. Even the drifting of the curtains,
Slight as it is, disturbs me. I did not know

That such ferocities could tear
One self from another, as these peaches do.

(Wallace Stevens, Estructures en la boira, Barcelona, Godall Edicions, 2018, trad. de Josep M. Capilla)


Un mos de poesia. “Herència”, de Berta Piñán

Herència

Em va ensenyar els secrets de l’art
culinària:
com batre la clara perquè pugi,
què fer perquè no piqui als ulls
la ceba,
la sal i el llevat en harmonia
combinats, les tasses de sucre
per persona i el punt exacte
de l’oli.
Aquesta va ser la seva herència:
pesos, mesures, proporcions,
temps de cocció, trucs i
receptes de cuina.
No vam parlar gaire més
ella i jo, tots aquells anys
en què vam estar juntes.
Si esperava una altra cosa,
no hi va haver res. Cap senyal
d’aprovació o ni tan sols
de retret.
La nostra va ser, com tantes,
una història de silencis.
Totes les paraules no dites
es van quedar allà, bullint
a foc lent.

Herencia

Deprendióme los secretos del arte
culinariu:
cómo bater la clara pa qu’esponxe,
qué facer pa que nun pique nos güeyos
la cebolla,
el sal y el formientu n’armonía
entemecío, los caciellos de zúcare
por persona y el puntu exactu
del aceite.
Esa foi la so herencia:
pesos, medides, proporciones,
tiempos de coción, trucos y
recetes de cocina.
Nun falamos muncho más
ella y yo toos esos años
nos que tuviemos xuntes.
Si esperaba otra cosa,
nada hubo. Nenguna señal
d’aprobación o siquiera
de reproche.
La nuestra fue, como tantes,
una historia de silencios.
Toles palabres nun diches
quedaren ellí, referviendo
a fueu lentu.

(B. Piñán, La ferida, Pollença, El Gall Editor, 2018, trad. de l’asturià de J. Subirana)