Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia


Un mos de poesia. Francesc Parcerisas, “Un estiu” (fragment)

“Al matí només he menjat unes llesques de pa de cereals amb un formatget, un grapat d’ametlles i un parell de tasses grans de cafè, i a quarts de dues ja tinc gana. Baixo a la fleca a comprar una barra de pa de vinya i em faig un dinar del temps: una amanida d’escarola, ceba, olives, un tall de pernil, raïm, una cervesa i, en acabat, un cafè. He provat la ceba que vaig adobar fa dos o tres dies: era al supermercat i vaig veure unes cebes dolces de Figueres, de color moradenc, i vaig pensar que serien bones d’adobar; a casa en vaig tallar una no gaire menuda, la vaig posar en una terrina petita de plàstic i la vaig colgar amb vinagre de poma, oli, herbes de Provença i pebre negre en gra. Després d’aquests dos o tres dies, els talls del fons, que han estat més ben xopats, han perdut la fortor de la ceba i són dolços i vinagrosos i fa de bon menjar. El gust m’ha fet venir al cap el farmer’s lunch que solien oferir els pubs de Bristol quan hi vivia: formatge i ceba amb una llesca gruixuda de pa amb mantega […]. Les olives que avui tenia a casa eren negres (mortes) i trencades (un punt amargants), i elles soles podrien constituir un plat –abans no era tan estrany veure al camp, assegut a l’ombra d’una bona soca, un jornaler que menjava un crostó de pa i un grapat d’olives i feia un traguet de la bóta–. Trobo que ara moltes de les olives més populars (sobretot les que en diuen “sevillanes”) són ben fades, no tenen gust de res, i si, a més a més, són negres, semblen fetes de restes de pneumàtics de cautxú reblanits. Aquests dinars lleugers per sortir del pas em plauen; mato el cuc i sé que tornaré a tenir gana al vespre, però de moment em permeten continuar treballant sense perdre gaire temps, sense haver-me de preocupar massa. Com que fa pocs dies vaig llegir la notícia absurda i moralment insultant que a Eivissa, en un d’aquests hotels-discoteques de moda, s’oferia el menú més car del món (uns mil sis-cents euros per cap), em faig avinent que el meu modestíssim writer’s lunch segurament m’acaba d’estalviar una petita fortuna comparat amb el que hauria gastat no ja en aquest local escandalosament obscè d’Eivissa, sinó en qualsevol humil gingueta de la platja.”

(F. Parcerisas: Un estiu, Barcelona, Quaderns Crema, 2018)

Anuncis


Un mos de poesia. José Watanabe, “Restaurante vegetariano”

Restaurante vegetariano

A los vegetales se entra
con hambre de animal longevo y apacible, y lentamente
se acaba
la lechuga.

A la carne se va distinto, se ingresa a ella
con ansia orgánica, casi disputándola
como si fuera carne
del día de la resurrección, y se acaba
el bife.

Recuerdas:
para que tú vivieras
tu familia depredaba la tierra para ti,
pollos patos reses cuyes cabritos carne
para convalecer y durar.

El alimento en la boca te relaciona
con el mundo. Hay días de felino
y días de paquidermo. Hoy sean bienvenidas
las benéficas ensaladas, la suave soya y las frutas
aunque tarde:
ya cincuenta años que comes carne
y estás eructando miedo.

Pero hay días que no tienes carnes ni vegetales
sino arena en la lengua. Te explicas: tal vez has comido
una sequedad inicial, insidiosa, de pecho, y nunca
se acaba, el desierto
nunca se acaba.

(José Watanabe, Elogio del refrenamiento, Sevilla, Renacimiento, 2003)

 

 


Un mos de poesia. “Matí tardoral”, d’Esperança Castell Rodriguez

Matí tardoral

Estic sola aquest matí.
Els petits van marxar a l’horabaixa.
Se’n van endur el color de les dàlies
i, les butxaques, plenes a vessar
de castanyes encara calentes.

Al dormitori, un Petit Príncep
és feliç perquè espera que ells tornin.
A la fruitera de la cuina,
les dòcils magranes, algun codony aspre
i el raïm temperat i sucós.

El sol entra de puntetes fins al fons,
il·lumina les fotografies en blanc i negre
dels éssers estimats. Els seus llavis
conjuguen mots coneguts
amb un sentit nou.

Cada racó que imaginava buit
està prenyat d’aromes agredolces,
de presències que, en veu baixa,
demanen seure a taula i conversar.

(Esperança Castell Rodriguez, Arrels a la roca, Barcelona, Meteora, 2016)


Un mos de poesia. Elio Vittorini, “Conversa a Sicília”

“Venia olor d’arengada a la brasa, i la meva mare va afegir:

–Anem a la cuina… Tinc l’arengada al foc.

Vam anar a l’habitació del costat, on el sol batia sobre el respatller de ferro fosc del llit, i d’allí a la petita cuina, on el sol batia sobre cada cosa. A terra, sobre un escambell de fusta, hi havia encès un braser d’aram. L’arengada s’hi coïa, fumant, i la meva mare es va inclinar per girar-la.

–Ja veuràs que bona és –va dir.

–Sí –vaig dir jo, i respirava l’olor de l’arengada, i no m’era indiferent, m’agradava, reconeixia l’olor dels àpats de la meva infància.

–Em sembla que no hi ha res de més bo –vaig dir. I vaig preguntar–: En menjàvem, quan jo era noi?

–No menjàvem altra cosa –va dir la meva mare–. Arengades a l’hivern, pebrots a l’estiu. Era sempre el nostre menjar, no te’n recordes?

–I les faves amb cards? –vaig dir jo recordant.

–Sí –va dir la meva mare–, les faves amb cards. Et delies per les faves amb cards.

–Ah sí! –vaig dir jo–. M’hi delia?

I la meva mare:

–Sí, sempre n’hauries volgut un segon plat… I també de llenties amb ceba, i tomàquets secs, i llard…

[…]

–I tu no t’avorreixes de l’arengada? –vaig dir jo.

–Però l’arengada és gustosa –va dir la meva mare. I es va posar a explicar-me totes les arengades que creia haver menjat durant la seva vida, em va dir que en això, la seva capacitat de menjar arengades i arengades, era com el seu pare, el meu avi.

–Em sembla que les arengades tenen alguna cosa bona per al cervell –va dir–. I donen bon color.

I va il·lustrar tot allò que creia que tenien de bo les arengades per a les diverses coses i funcions humanes, va declarar que potser el meu avi era un gran home precisament gràcies a les arengades”

Elio Vittorini, Conversa a Sicília (1941). Traducció de Maria Aurèlia Capmany


Un mos de poesia: “Menú de degustació”, de Jordi Cervera

http://www.asteriscagents.com/assets/images/libros/9493menu%CC%81-degustacio%CC%81jpg

Cervellets de xai amb garotes i raïm de mar

Com un llangardaix que fuig deixant la cua,
pèrdua ben lleu a canvi de l’horitzó,
aquella ratlla oberta i fugaç
sense camins ni enforcalls que la limitin,
anem trobant cervellets que no pensen
i grans de raïm sucosos que ens emborratxen de sal.

 

Cloïsses amb te earl grey, pomelo rosa i sèsam negre

Perdo el temps espiant,
amb certa golafreria neguitosa,
el tarannà àvid
de tot allò que m’envolta.

Tot és brogit,
guspireig incansable
i la cremor violenta d’un earl grey a la gola
m’assossega.


Un mos de poesia: “Dàtils” (fragment), d’Edward Hirsch

Dàtils (dos fragments)

Mentre passejo sota les palmeres de Miami
li compro un gotim de dàtils a un venedor àrab.

Vull tastar un cop més el sabor dolcenc i apegalós
de la infantesa, les seves fulles alades i els pinyols secrets.

A la nostra família, la tieta Lil ens servia els dàtils
en bols de ceràmica. Els enfornava per fer-ne pastissets.

Deia que el primer mos d’un dàtil
és com sentir a la boca el dit d’una criatura,

el segon és com la fressa callada
de l’oració vespertina d’un pare.

                          *

Quan la meva tieta no tenia prou força per mastegar,
ma cosina aixafava un dàtil fins a fer-lo puré

i l’hi peixia amb una cullereta,
l’última engruna melosa del jardí.

Ibn al-Arabí creia que Déu havia fet
una terra immensa d’un bocí de llevat

de la mida d’una llavor de sèsam.
De tan petit gairebé no es veia,

i tanmateix es va desplegar en un món
amb planes, muntanyes, deserts, valls…

(Edward Hirsch, Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes,
Barcelona, Edicions de 1984, 2017. Trad. d’Ernest Farrés i Gemma Gorga)


Un mos de poesia

51Y3igoJThL._SX333_BO1,204,203,200_

 

No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,

un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.

I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra…

Serà molt millor això que l’imperi d’un soldà.

(Omar Khayyam, Quartetes, Barcelona, Adesiara, 2010.

Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés)