Petites hamburgueses de sardines

Potser el nom de la recepta no resulta especialment atractiu i original, però us asseguro que és una troballa. I que agrada tothom, fins i tot aquells que no toleren la fortor del peix blau. Per algun miracle de la combinatòria d’aliments, el resultat final és suau i melós. Feu-me confiança i ja m’ho direu…

Per a 8 unitats, necessitem:

• 1 pot de vidre de sardines en oli (d’uns 250 g)
• Verdures:
  • 1 ceba petita
  • 1 pastanaga mitjana
  • 1 grapat de julivert
• Compactant:
  • 1 ou
  • farina de galeta (5 cullerades aproximadament)
• Condiment:
  • sal (molt poca, perquè les sardines ja són gustoses)
  • orenga

En un bol fondo, col·loquem les sardines senceres, tal com surten del pot (això sí, mínimament escorregudes d’oli). Les aixafem amb una forquilla.

Preparem les verdures: trinxem la ceba, ratllem la pastanaga i piquem el julivert. Les afegim al bol.

Tot seguit, hi afegim els ingredients compactants (l’ou i la farina de galeta) i els condiments (l’orenga i la sal).

Ho remenem ben remenat amb la forquilla. Ens caldrà ajustar les quantitats de farina de galeta per tal que la barreja no quedi ni massa humida ni massa eixuta.

Ara ens mullem les mans en aigua freda i formem les hamburgueses.

Amb una mica de l’oli sobrant de les sardines, passem les hamburgueses per la paella. No cal fregir-les; n’hi ha prou de marcar-les uns minuts fins que facin una petita crosta daurada.

Les escorrem sobre paper de cuina.

I ja les podem servir, acompanyades d’una amanida i d’un cereal (arròs , cuscús…) o d’unes patates.

Senzill, oi?

Al seu llibre “Un día, una comida”, el Dr. Yoshinori Nagumo recomana menjar integral… però no es refereix només a menjar els cereals complets, sinó a menjar els aliments sencers sempre que sigui possible. Diu, per exemple: “Les verdures, amb la pell, amb les fulles i amb les arrels; el peix, amb la pell, amb les espines i amb el cap; els cereals, amb el gra complet”. Així es com es feia abans a les llars humils, on no es llençava res. Durant anys, m’he menjat les sardines en oli apartant-ne la pell, les espines i el fetge (costum que va valer-me el sobrenom familiar de “La Llepafils”). La gràcia d’aquesta recepta és que permet aprofitar-ho TOT, i a sobre sense manies ni nassos arrufats. I així, de llepar fils passem a llepar(-nos els) dits.   

Timbal de patata i bacallà fumat

Com que a l’estiu no volem complicar-nos la vida a la cuina –ep, ni al blog!–, us proposo un plat fresc, rodó i complet que tindreu a taula en un tres i no res. És ideal per a un sopar a la fresca, acompanyat potser de quatre capricis per fer venir gana: unes olives, unes ametlles torrades, uns daus de formatge, una copa de vi.

Per a dos timbals, calculem:

• Verdures:
  • 4 patates mitjanes
  • 1 ceba mitjana
  • 1 tomàquet mitjà (o un grapat de cirerols)
  • 6 pebrotets del piquillo (o un pebrot escalivat a casa)
  • 1 alvocat petit (opcional)
• Condiments:
  • 1 cullerada de tàperes
  • 1/2 culleradeta de pebre vermell dolç
  • 1 culleradeta d’anet (o de fonoll fresc)
  • sal i pebre negre
  • oli d’oliva
• Peix:
  • unes tiretes de bacallà fumat (com a variació, es pot preparar amb tiretes de salmó fumat o de bacallà dessalat i esqueixat)
• Decoració:
  • un grapat de germinats o de brots frescos (d’alfals, de xia, de rave…)

Abans de res, posem a bullir les patates amb pell.

Mentrestant, preparem les verdures i les anem reunint en un bol gran:

1. Tallem la ceba a mitges llunes ben fines (si la ceba és rabiüda o ens molesta la picantor, la deixem 10 minuts submergida en aigua amb un raig de vinagre).

2. Espinyolem el tomàquet i el tallem a daus.

3. Amb els dits, fem tiretes del pebrot.

4. Si hem decidit posar-li alvocat, el pelem i el tallem a daus.

Ara afegim els condiments (les tàperes, el pebre vermell i l’anet) i el bacallà a tires.

Un cop les patates bullides s’hagin refredat mínimament, les pelem, les fem a daus i les incorporem al bol.

Finalment, ho condimentem amb sal (compte, que alguns peixos fumats ja són salabrosos de per si), pebre negre i oli d’oliva.

Remenem amb delicadesa, intentant que els ingredients quedin mesclats però no desintegrats.

Amb ajuda d’un motlle metàlic rodó que col·locarem al centre del plat, distribuïm unes quantes cullerades de la barreja, pressionant lleugerament. Ho coronem amb uns brots o germinats i ho desemmotllem.

El toc final serà un raig d’oli d’oliva, encara millor si pot ser de romaní, com vam veure en l’entrada anterior de “Farigola i Cúrcuma”.

Crec que les millors receptes són aquelles que tenen un grau de flexibilitat alt, és a dir, que es poden adaptar, ajustar i reinterpretar sense que perdin ni un gram de personalitat. Potser per això certes formes de rebosteria actual em desagraden, perquè les quantitats s’han de calcular al mil·límetre i tots els ingredients són insubstituïbles. Aquí no: la gràcia d’aquest timbal és fer-lo cada vegada diferent, segons el que trobem a la nevera: potser amb olives trencades, amb una mica de ratlladura de pela de llimona, unes fulletes d’alfàbrega fresca, uns pinyons torrats en sec a la paella, unes gotes de salsa de soja, un toc de mostassa, unes molles de tonyina en substitució del bacallà… Sí, definitivament les receptes que m’agraden són les que puc reescriure cada dia, sense repetir-me mai.

Sardines amb llimona

Una recepta senzilla, estiuenca, amb un toc d’orenga i de cítric que ens transporta a Grècia, d’on es originària.

Calculem unes quatre o cinc sardines fresques per persona.

Les distribuïm en una safata que pugui anar al forn, en una sola capa, i les salpebrem.

Ara necessitem 2 llimones (ecològiques, perquè n’aprofitarem la pell):

• la primera, la ratllem i després l’escorrem
• la segona, la fem a rondanxes primetes

Ruixem les sardines amb el suc de la llimona i, tot seguit, incorporem les peladures.

Les perfumem generosament amb orenga i les decorem amb les rodanxes de la segona llimona.

Les amanim amb un bon raig d’oli d’oliva.

Ja estan a punt per entrar al forn (preescalfat a 190º, uns 30 minuts).

Podem acompanyar aquestes sardines d’un pa de poble i d’una amanida de tomàquet amb olives negres (si són de la varietat kalamata, la felicitat està garantida)