Mill monàstic

He batejat la recepta com a “mill monàstic” per la seva senzillesa conceptual. Sense sorpreses, sense estridències. És un d’aquells plats que té la virtut d’alimentar-nos de manera autèntica, com les sopes de tota la vida. La preparació és tan bàsica que demana, com a única condició, que cuidem els detalls al màxim.

Si volem aconseguir un plat de mill amb textura esponjosa i solta, només hi ha dos secrets:

1. Deixar el mill en remull entre 4 i 8 hores
2. No remenar-lo mentre bull

Per a 2 persones necessitem:

• 150 g de mill
• una culleradeta de llavors de sabor anisat (a triar entre comí, fonoll, anet, alcaravia o anís verd).
• sal
• julivert
• oli d’oliva

Amb unes hores d’antelació, posem el mill en remull.

Passat aquest temps, l’esbandim sota l’aixeta fent-li un massatge suau amb les mans fins que l’aigua surti neta. A banda de necessari resulta molt plaent.Posem una cassola al foc i hi aboquem el mill ben escorregut. L’objectiu és torrar els granets en sec per fer-los encara més gustosos. De tant en tant, remenem amb una cullera de fusta per evitar que s’enganxin al fons de la cassola. El procés pot durar entre 5 i 10 minuts. Quan els granets comencin a canviar de color, hi incorporem:

1. Un raig d’oli. Aquest pas és important, ja que l’oli impregna i embolcalla cada granet, l’aïlla, la qual cosa contribueix a una textura final més solta i esponjosa.
2. Les llavors triades.

Unes poques voltes i, de seguida, l’aigua (calculem 2 mesures d’aigua per 1 mesura de mill).

Salem, tapem i deixem que bulli tranquil.

Després d’uns minuts, aixequem la tapa i mirem que no s’hagi quedat sec: per fer la comprovació, enretirem suaument el gra amb ajuda d’una cullera de fusta. Si cal, afegim una mica més d’aigua i tornem a tapar. El temps de cocció no supera els 10 o 15 minuts, però depèn de la marca i del temps de remull.

Quan el donem per fet, apaguem el foc i deixem que reposi tapat un parell de minuts.

(Aprofito aquest parèntesi per compartir un truc que funciona amb tots els cereals: si per la raó que sigui veieu que els grans s’han enganxat al fons de la cassola, quan apagueu el foc col·loqueu-la sobre una baieta ben xopa d’aigua i deixeu-la uns cinc minuts)

Espongem el mill amb una forquilla i el servim amb unes fulles de julivert.

Aquesta és la preparació bàsica. Res no ens impedeix, sobre aquests mínims, innovar al nostre gust: per exemple, podem bullir el mill amb una mica de ceba, o amb uns daus d’api, o amb tomàquet deshidratat, o servir-lo amb uns bocins de formatge… Però intentem no sobrecarregar-lo, perquè aleshores deixaria de ser “monàstic” i passaria a ser “barroc”.

El mill és un dels cereals més versàtils que conec. Segons com el cuinem, obtindrem una textura pastosa (ideal per a croquetes, hamburgueses i medallons) o una textura flonja i solta. En aquest sentit, no difereix tant de l’arròs.

Com va escriure Joan Fuster i després va cantar Lluís Llach, “i això era tot, i això era prou”.

Croquetons de mill i xiïtaque

De la mateixa manera que les croquetes fetes a casa m’agraden cosa de no dir, detesto les croquetes industrials, especialment si vénen carregades de beixamels i formatges forts. Ben al contrari, les croquetes de mill que avui us he cuinat són de sabor suau i consistència robusta. I el formatge feta els aporta el punt necessari de cremositat. Les podem fer més grans o més petites, però per a aquesta ocasió em venia de gust preparar uns senyors croquetons, d’aquells que alimenten només de mirar-los.

Per a uns 12 croquetons, necessitem:

• 150 g de mill
• un grapat de xiïtaques (o de camagrocs, o d’algun altre bolet que us agradi)
• 1 ceba mitjana
• un tros de formatge feta
• 3-4 cullerades de pa ratllat
• condiments:
  • farigola
  • comí en gra
• amaniments:
  • oli
  • sal
  • salsa de soja

La nit abans, deixem el mill en remull.

L’endemà al matí, l’esbandim sota l’aixeta i el fem bullir en aigua. Quanta? De manera orientativa, calculem una part de mill per tres d’aigua. Si veiem que es queda sec, n’hi podem afegir tranquil·lament. Ho salem, ho tapem i ho fem bullir uns 15 minuts, remenant sovint perquè quedi força desfet i pastós.

Quan estigui cuit, apaguem el foc i deixem que reposi.

Mentrestant, preparem el sofregit que donarà sabor als nostres croquetons:

1. Aboquem un raig d’oli a la paella i incorporem la ceba trinxada.
2. Passats 5 minuts, incorporem els bolets tallats ben petits.
3. Ho condimentem: comí, farigola i un raig de salsa de soja.

Un cop donem el sofregit per fet, l’incorporem al mill bullit.

Quan la massa s’hagi refredat mínimament, incorporem el formatge feta esmicolat (amb els dits o amb una forquilla). Remenem a consciència i deixem que es refredi del tot.

Amb les mans mullades, donem forma als croquetons, els enfarinem amb pa ratllat i els fregim amb alegria.

Si no teniu pa ratllat, podeu arrebossar-los amb farina de polenta (quedaran encara més cruixents!) o amb farina de cigró.

Serviu els croquetons acompanyats d’una amanida simpàtica –a la foto veureu una barreja de brots diversos i uns granets de magrana–. I, per combatre el fred d’aquests dies, una bona sopa de primer. Les combinacions són importants a l’hora d’evitar problemes digestius: el mill és un cereal, per la qual cosa no té sentit acompanyar-lo d’arròs o de pa, que també són cereals. Tenir clares aquestes coses ens ajuda a dissenyar els menús diaris amb eficiència i simplifica enormement la vida a la cuina

Medallons de mill i fonoll

El mill és un d’aquells cereals injustament oblidats. Posats a triar, potser m’agrada més que la quinoa, ara que s’ha posat tan de moda. Una de les bondats del mill és el seu caràcter versàtil, sobretot a l’hora de fer croquetes, hamburgueses i medallons, ja que gràcies a la seva textura pastosa compacta amb facilitat. Tot i que aquesta recepta es pot aromatitzar amb altres herbes, el fonoll li escau especialment, i més ara que brota arreu, verd, dolç i tendríssim.

Per a uns 10 medallons, calculem:

• 100 g de mill
• 1 ceba petita
• 1 manat de fulles tendres de fonoll
• 1 culleradeta de comí en gra
• sal
• pebre
• oli
• farina de polenta per arrebossar (o farina de galeta)

La recepta és senzilla, però demana pensar-hi amb un mínim d’antelació, ja que el mill s’ha de refredar per poder treballar-lo amb les mans. Imaginem que volem preparar els medallons per dinar:

A primera hora, rentem el mill sota l’aixeta i el torrem en sec a la cassola, remenant de tant en tant, fins que els granets canviïn lleugerament de color. Aleshores incorporem les llavors de comí. Una remenada i reguem amb aigua. Quanta? De manera orientativa, calculem una part de mill per tres d’aigua. Si veiem que es queda sec, n’hi podem afegir més sense cap problema. Ho salem, ho tapem i ho fem bullir entre 15 i 20 minuts, remenant sovint perquè quedi força desfet i enganxifós (en aquesta recepta no busquem que els granets quedin solts, sinó pastosos).

Apaguem el foc. Deixem que reposi i que es refredi, tranquil·lament. I nosaltres anem a fer la nostra feina. A l’hora de dinar, trinxem la ceba i el fonoll ben petits: els afegim al mill i remenem. Ho tastem i rectifiquem de sal i de pebre.

Amb les mans mullades, donem forma als medallons i els arrebossem amb la farina de polenta.Finalment, els fregim en oli ben calent. Quedaran daurats, cruixents i deliciosos.

Podem acompanyar-los d’una amanida (dinar lleuger) o d’un guisadet de llegums (dinar potent). En tots dos casos, ens lleparem els dits.

Vaig descobrir aquests medallons en un dinar popular celebrat a Igualada l’abril passat, en el marc de la 3a Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades, organitzada pel col·lectiu Eixarcolant. A banda de xerrades, tasts i tallers, vam poder gaudir d’un magnífic “dinar silvestre” a l’aire lliure inspirat en les plantes humils: una sopa de farigola i carbassa, uns medallons de mill i fonoll, un trinxat de patates i borratges amb salsa de ravenissa i de postres unes peres amb moscatell i ginebró. Un cop més, la responsable va ser Montserrat Enrich, l’autora del blog Gastronomia salvatge.