Aquest any, degut a les circumstàncies, no vaig poder complir amb el ritual d’anar a collir farigola florida pels volts de Setmana Santa. Ara encara n’hi ha, de farigola, però força seca i no tan aromàtica. Sortosament –com ens recorda el refranyer– Déu escanya però no ofega i, a manca de farigola, aquestes setmanes el serpoll floreix en plenitud als prats d’alta muntanya. De fet, farigola i serpoll són cosins germans (fins i tot, en alguns indrets, al serpoll se l’anomena “farigoleta”, “frigoleta” o “farigola de muntanya”). Així doncs, no és d’estranyar que comparteixin virtuts medicinals i que totes dues aromàtiques hagin estat utilitzades tradicionalment com a antisèptiques i digestives. A banda, sabem que collir-se les pròpies herbes remeieres incrementa el benestar i la satisfacció íntima, un aspecte que no es destaca prou.
El serpoll creix arran de terra, prostrat, com si volgués entapissar-ho tot. Les seves floretes a mig camí entre el rosa pàl·lid i el lila pujat el fan inconfusible –per acabar d’assegurar-nos-en, només cal fregar-les amb els dits per percebre un record llunyà de farigola–. Un tercer indicador que pot orientar-nos és el tràfec d’abelles i abellots que l’envolta, ja que els encanta el seu nèctar. No cal patir, perquè hi ha serpoll per a tothom.Un cop hàgim localitzat un petit arbust, tibem d’una branqueta –que acabarà sent més llarga que no semblava– i, amb unes tisores, la tallem. Tinguem cura de collir una mica d’aquí, una mica d’allí, per no exhaurir cap mata i perquè pugui rebrotar fàcilment.
De retorn a casa, aboquem les branquetes en un bol i les submergim en aigua: d’aquesta manera, eliminem miques de terra i insectes despistats sense malmetre les flors delicades del serpoll. Ajuntem les branquetes per la part inferior, formant pomells, i les fixem amb una goma elàstica. La pengem a l’aixeta, per exemple, per permetre que s’escorri l’excés d’aigua.
Després li busquem una ubicació on pugui assecar-se tranquil·lament, cap per avall i a l’ombra, durant deu dies aproximadament. Jo, com que tinc vocació de recol·lectora, he reaprofitat un artilugi metàl·lic que corria per casa i que té uns ganxos ideals per penjar-hi les herbes.
Segons la calor i la humitat, en poc més d’una setmana el serpoll s’haurà assecat i podrem esfullar-lo fàcilment amb els dits i guardar-lo en un pot per fer-ne infusions o per preparar sals aromatitzades –per exemple, afegint-lo a un gomasio–.
El serpoll és a punt. Només ens cal trobar el moment de fer una pausa i assaborir les bondats d’aquesta humil aromàtica.
Quan ens bevem una infusió feta amb plantes que hem collit nosaltres, ens estem bevent molt més que un “líquid” o un “remei”: ens estem bevent el territori, la muntanya, el sol i aquell moment especial en què vam recol·lectar-les. De tant en tant, oblidem-nos sisplau de propietats, usos i composicions químiques. Gaudim del serpoll perquè és deliciós i perquè l’hem collit nosaltres.