Tenia vint-i-nou anys i aquell era el meu primer viatge a l’Índia. A la ciutat de Chennai (Madràs), a l’estat meridional de Tàmil Nadu, vam coincidir una colla d’amics en un apartament prou gran que havíem llogat. Tot i que intentàvem no fer vida de turistes (aspiració, per cert, compartida per tots els turistes), els nostres esmorzars a l’hotel Sheraton eren apoteòsics. En part, perquè suposaven la nostra ració diària d’aire condicionat, la nostra necessitat imperiosa d’escapar, durant uns minuts al dia, dels quaranta graus exteriors que ens anaven coent a foc lent. D’altra banda, perquè l’atipada matutina ens proporcionava forces i proteïnes per a la resta del dia. Jo sempre demanava unes creps grans i cruixents que acompanyava d’un “South Indian coffee”, un cafè suau i saborós com no n’he tastat altre, qui sap si pels grans de cafè o perquè la llet de les vaques sagrades no té parió (i ho dic sense gota d’ironia). Encuriosida, un dia vaig demanar com es feien aquelles creps tan gustoses, i quan em van dir que eren fetes només de llenties i arròs fermentats em vaig quedar glaçada. Ni farina, ni ous, ni sucre, ni llet… i, a sobre, “fermentades”, que és una paraula que sempre espanta. Van haver de passar vint anys més abans no m’atrevís a assajar la recepta a casa. Després de moltes lectures, provatures, tutorials i fracassos, aquí en teniu una versió prou digna.
La recepta no té cap secret. És, fins i tot, escandalosament senzilla. Ara bé, cal no arrugar-se d’entrada davant d’algunes de les seves “particularitats”. Ànimes valentes, endavant!
Val la pena preparar força massa, ja que aguanta perfectament a la nevera una setmana (hi ha qui diu que molt més). Amb aquestes quantitats, surten entre 6 i 8 dosa (depenent de la mida de la nostra paella):
- 80 g de llenties pelades i partides
- 160 g d’arròs
- 2 culleradetes de fenigrec en gra
- Aigua
- Sal marina
Abans de procedir, uns aclariments, perquè en aquesta recepta els detalls són bàsics:
(a) La llentia. La dosa típica es prepara amb una llentia especial anomenada “urad dal”. Per fora és negra, però un cop partida i pelada és de color d’ivori. Es troba fàcilment en alguns comerços pakistanesos, i també per internet (per exemple, a la pàgina Sat Nam en tenen d’ecològica). Val a dir que amb llenties roses o grogues queda igual de bé. Mentre siguin pelades i partides, no cal patir. Aquest és l’aspecte de la “urad dal”:
(b) L’arròs. Tampoc no cal patir per l’arròs: blanc, semiintegral, integral, basmati… podem anar variant i apreciant les diferències de sabor i textura en el resultat final. Fins i tot es pot preparar amb mill, amb quinoa i amb altres cereals.
(c) El fenigrec. D’aquesta petita llavor en vam parlar en una entrada anterior, quan la vam germinar. Ara l’afegim a la dosa per ajudar a la fermentació. A banda, li confereix una nota de sabor intens.
(d) L’aigua. És fonamental que no sigui clorada: el clor ho mata tot i interfereix en el procés de fermentació natural.
(e) La temperatura. Tot i que no apareix a la llista, és segurament l’ingredient més important. Per això recomano preparar dosa durant els mesos de màxima calor. Si la fem a l’hivern haurem d’empescar-nos maneres de crear les condicions idònies perquè la massa fermenti (amb el forn mig obert, sobre un pot d’aigua calenta…), però s’ha de reconèixer que és una murga. Per tant, com els pèsols del Maresme i les maduixetes silvestres, la dosa és un menjar “de temporada”.
Si tenim els ingredients, la resta és bufar i fer ampolles. Com sempre que comparteixo receptes de fermentats, ho tradueixo a relat per fer-ho més entenedor.
Si volem dinar dosa el proper diumenge, haurem de començar a pensar-hi divendres a la nit.
Divendres. A les 10 de la nit, pesem l’arròs, l’aboquem en un bol i el rentem a consciència sota l’aixeta, fent-li un bon massatge amb les mans i canviant l’aigua fins que surti neta. Quan ja ho tinguem, el deixem en remull amb aigua no clorada tota la nit.
Ajuntem les llenties i el fenigrec en un altre bol i fem exactament el mateix: rentar-los fins que l’aigua surti neta i deixar-los en remull amb aigua no clorada tota la nit.
Potser algú s’està preguntant per què remullem l’arròs i les llenties per separat, si després ho triturarem tot junt. Molt senzill: perquè l’aigua de l’arròs l’aprofitarem com si fos un “iniciador” de la fermentació, mentre que la de la llentia la descartarem (així ho recomana, si més no, la tradició).
Dissabte. A les 10 del matí, descartem l’aigua on hem remullat les llenties i el fenigrec. Un cop escorreguts, els transvasem al pot de la batedora, incorporem una mica de l’aigua de remull de l’arròs (el nostre “iniciador”) i ho batem fins a obtenir una pasta fina i espessa. L’aboquem en un bol de vidre (no metàl·lic, ja que els metalls interfereixen en la fementació) amb força capacitat.
Ara és el torn de l’arròs: el transferim al pot de la batedora, amb la resta de l’aigua de remull, i fem el mateix: el batem fins a obtenir una pasta fina i espessa (si hem fet curt d’aigua de remull, n’afegim de normal). Ho incorporem al bol de vidre, on teníem la pasta de llenties i fenigrec.
Ara que està tot triturat i en el mateix bol, ho barregem amb una espàtula o amb les mans (si més no, així es fa tradicionalment, perquè els bacteris presents a la nostra pell facilitin la fermentació).
Ho tapem amb un drap i ho desem al lloc més càlid de la casa (que acostuma a ser un armari de cuina). Ho deixem tranquil durant 24 hores, que són les que necessita per fermentar.
Diumenge. Quan destapem la capsa dels trons, ens trobarem alguna cosa semblant a això:
És possible (millor dit, és desitjable) que hagi crescut en volum i que faci una olor “peculiar” (com tots els fermentats, d’altra banda). Tot correcte.
Dissolem una culleradeta rasa de sal en un got d’aigua. Incorporem aquesta aigua a la massa i ho remenem. Només ens queda ajustar-ne la consistència: penseu en una crep típica, en la seva consistència cremosa de mel o d’ou deixatat… doncs una cosa semblant.
Per a més comoditat, podem transferir la massa fermentada a una gerra. La desem a la nevera fins al moment de quallar les dosa.
A partir d’ara, cal seguir el mateix procediment que si fos una crep. Només hem de vigilar que la paella no s’escalfi en excés, ja que això dificultaria –o impossibilitaria– la tasca d’escampar suaument la massa. Si la paella està molt calenta, la massa qualla de cop i ja no hi ha manera d’escampar-la.
La dosa es pot coure per una sola cara o per totes dues (en aquest cas quedarà més cruixent).
Quan la massa comenci a quallar, afegim un rajolí d’oli per les vores perquè quedi més torradeta.
I ja la podem treure i farcir del que vulguem. Admet tant preparacions dolces (encenalls de xocolata, melmelada, fruits secs picats, rodanxes de plàtan…) com salades. De fet, el farcit més típic és una barreja de patates saltades a la paella amb ceba i moltes espècies: l’anomenat “potato masala”. També queda molt bé amb un ou al centre.
Cada vegada que preparo una dosa i la casa s’impregna de la seva aroma única, amb aquell punt àcid que dóna la fermentació natural, em pregunto si seria un plat del gust general. El problema és que “sembla” una crep, però el seu sabor no hi té res a veure, i això pot generar falses expectatives i frustracions posteriors. El millor és acostar-s’hi amb un paladar innocent i obert a les sorpreses. I si abans de fer-ne a casa voleu assegurar-vos que us agrada, sempre podeu visitar un restaurant de Barcelona especialitzat en aquest menjar: Chennai Masala Dosa, al carrer Galileu número 326. La majoria de la clientela és índia, senyal que la dosa és com cal.
Farigola i Cúrcuma 