Que consti que no em fa res menjar un tall de cansalada esporàdicament. El problema és que, com que trepitjo la carnisseria tan poc, mai no en tinc a mà quan vull preparar aquest plat. Així que m’he d’empescar alguna manera de donar-li al trinxat una mica de gràcia i evitar que es converteixi en un plat ensopit de col i patata, jugant com sempre amb els condiments vegetals idonis. En aquest cas, això significa: (a) augmentar significativament la quantitat d’alls, (b) afegir-hi uns quants tomàquets secs, (c) incorporar unes llavors de comí. La clau de l’èxit són els tomàquets secs, ja que tenen aquell punt fumat que recorda el xoriço (per això els vam utilitzar, fa ja un grapat d’entrades, per preparar sobrassada casolana).
Ingredients:
- 1 col d’hivern, fresca i robusta (millor encara si és de la varietat “manresana”)
- 2 o 3 patates vermelles
- 6 grans d’all
- 6 tomàquets secs
- un grapat de llavors de comí
- oli i sal
Abans de res, busquem una cassola gran, hi aboquem dos dits d’aigua i la posem al foc.
Tot seguit triem la col (si veiem que alguns tronxos són molt gruixuts, els eliminem fent una incisió amb el ganivet). Rentem les fulles, les escorrem i les tallem grosserament.
Pelem les patates i les tallem a daus.
Quan l’aigua arrenqui el bull, hi aboquem les verdures. Salem, tapem i deixem que bullin uns 20 minuts, fins que estiguin ben tendres.
Cap al final de la cocció, comencem a trinxar les verdures a la mateixa cassola amb una espàtula de fusta. No ha de quedar un puré gaire fi. Recordem que és un plat tradicional de muntanya… per tant, evitem la temptació de fer via amb la batedora elèctrica.
Posem un bon raig d’oli en una paella, encenem el foc al mínim i comencem a enrossir-hi els alls laminats. Quan ens sembli que tenen intenció de canviar de color, hi incorporem els tomàquets a bocins i el comí en gra. Els donem unes voltes.
Hem de notar que tot plegat desprèn una flaire penetrant, d’aquelles que obren la gana… Quan ho donem per fet (calculem uns 5 minuts), apaguem el foc i aboquem aquest sofregit a la cassola on tenim la col i la patata aixafades. Ho barregem tot.
Tornem a posar oli a la paella i hi aboquem la barreja, compactant-la amb l’espàtula però sense remenar-la. Al cap de cinc minuts, amb l’ajut d’aquell plat especial anomenat tombatruites, li donem la volta: s’haurà format una petita crosta cruixent i daurada a la cara inferior.
Ara sí: tothom a taula abans no es refredi!
Sembla mentida que un plat de col i patata pugui ser tan deliciós. No cal dir que és un plat d’hivern, de quan fa fred i les típiques amanides d’enciam ja no vénen tant de gust. Queda molt bé acompanyat d’un ou ferrat, d’un peix a la planxa o d’un barrejat de bolets. Després d’un dinar així, ja podem triscar muntanya amunt.
Farigola i Cúrcuma 