Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia

Un mos de poesia. Francesc Parcerisas, “Un estiu” (fragment)

“Al matí només he menjat unes llesques de pa de cereals amb un formatget, un grapat d’ametlles i un parell de tasses grans de cafè, i a quarts de dues ja tinc gana. Baixo a la fleca a comprar una barra de pa de vinya i em faig un dinar del temps: una amanida d’escarola, ceba, olives, un tall de pernil, raïm, una cervesa i, en acabat, un cafè. He provat la ceba que vaig adobar fa dos o tres dies: era al supermercat i vaig veure unes cebes dolces de Figueres, de color moradenc, i vaig pensar que serien bones d’adobar; a casa en vaig tallar una no gaire menuda, la vaig posar en una terrina petita de plàstic i la vaig colgar amb vinagre de poma, oli, herbes de Provença i pebre negre en gra. Després d’aquests dos o tres dies, els talls del fons, que han estat més ben xopats, han perdut la fortor de la ceba i són dolços i vinagrosos i fa de bon menjar. El gust m’ha fet venir al cap el farmer’s lunch que solien oferir els pubs de Bristol quan hi vivia: formatge i ceba amb una llesca gruixuda de pa amb mantega […]. Les olives que avui tenia a casa eren negres (mortes) i trencades (un punt amargants), i elles soles podrien constituir un plat –abans no era tan estrany veure al camp, assegut a l’ombra d’una bona soca, un jornaler que menjava un crostó de pa i un grapat d’olives i feia un traguet de la bóta–. Trobo que ara moltes de les olives més populars (sobretot les que en diuen “sevillanes”) són ben fades, no tenen gust de res, i si, a més a més, són negres, semblen fetes de restes de pneumàtics de cautxú reblanits. Aquests dinars lleugers per sortir del pas em plauen; mato el cuc i sé que tornaré a tenir gana al vespre, però de moment em permeten continuar treballant sense perdre gaire temps, sense haver-me de preocupar massa. Com que fa pocs dies vaig llegir la notícia absurda i moralment insultant que a Eivissa, en un d’aquests hotels-discoteques de moda, s’oferia el menú més car del món (uns mil sis-cents euros per cap), em faig avinent que el meu modestíssim writer’s lunch segurament m’acaba d’estalviar una petita fortuna comparat amb el que hauria gastat no ja en aquest local escandalosament obscè d’Eivissa, sinó en qualsevol humil gingueta de la platja.”

(F. Parcerisas: Un estiu, Barcelona, Quaderns Crema, 2018)

Anuncis

Els comentaris estan tancats.