Farigola i Cúrcuma

Cuina d'inspiració indo-mediterrània per al dia a dia

Crema de brots tendres d’ortiga

Això sí que és cuina d’aprofitament en la seva màxima expressió. Perquè quin millor aprofitament que cuinar amb aquestes herbes modestes i humils que ningú no vol i que ara, amb la primavera acabada d’estrenar, creixen arreu? Una d’elles és l’ortiga, que es consumeix des de fa segles, ja sigui en sopes o saltada en truita, amb un allet trinxat. Diuen els entesos que les seves propietats medicinals són extraordinàries, sobretot com a diürètic i com a remineralitzant (aporta quantitats importants de ferro i de calci). Té un gust semblant al dels espinacs —tot i que jo les trobo encara més suaus— i un color maragda meravellós. Com que que l’ortiga s’ha forjat fama de mala herba —simplement perquè es defensa de qui s’hi acosta— és impossible trobar-la als mercats. La solució és proveir-nos d’unes tisores i uns guants de goma i anar a buscar-la allà on creix: peu dels murs, solars abandonats, racons de l’hort… No cal dir que els pelets urticants, responsables de la coïssor que ens produeix quan la toquem sense protecció, queden desactivats un cop bullida o assecada. Ara comença la millor època de l’any per arreplegar-ne: plantes joves i plenes de vitalitat que ens donaran uns brots tendríssims. Un cop floreix, la planta segueix sent comestible, però amb una textura més llenyosa.

Per a 4-6 tassons:

  • un bon grapat d’ortigues
  • 1 ceba grossa a daus
  • 1 patata mitjana a daus
  • 1/2 culleradeta de nou moscada
  • oli
  • sal
  • pebre negre

Abans de res, posem aigua a bullir.

Mentrestant (i amb guants) triem les ortigues: reservem només les fulles i les tiges de la part superior de la planta, perquè són les més tendres. Les rentem a consciència i les escorrem.Aboquem un bon raig d’oli en una cassola i incorporem les verdures, començant per la ceba (la deixem uns pocs minuts, que agafi gust), i seguint per la patata i l’ortiga. Ho salpebrem.

Tot seguit, ho reguem amb l’aigua bullent, més o menys fins que cobreixi les verdures.

Ho tapem i ho fem bullir uns 15 minuts. En apagar el foc, hi afegim la nou moscada (és millor que la nou moscada no cogui, ja que pot amarguejar).

Ho triturem amb la batedora de mà i ho servim en uns bols. Podem decorar la crema amb una cullerada de iogurt, unes llavors de sèsam, unes avellanes picades…Per cert, una altra opció és rentar l’ortiga i assecar-la cap per avall: després d’uns dies ja podrem desar-la en un pot i destinar-la a infusions depuratives i remineralitzants.(Com podeu comprovar, té un punt addictiu…)

El principal problema d’aquesta recepta no són les ortigues i els seus pelets urticants, sinó els nostres prejudicis. Coses més estranyes mengem, i sense fer-ne tants escarafalls: conservants, colorants, potenciadors del sabor, pesticides, plaguicides, hormones, antibiòtics… això sí que espanta, i no la pobra ortiga. Jo fins i tot començo a trobar-la maca, quan veig que treu el nas entre les bledes de l’hort.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.